Descripció:Batrachochytrium dendrobatidis és un fong quítrid paràsit no hifal que està associat amb el descents de població d’amfibis endèmics dels Països Catalans. És un organisme sapròfit que s’alimenta de la degradació de queratina i quitnia. Aquest fong causa micosis cutània que és una infecció fungal de la pell, anomenada quitridiomicosis, en amfibis en estat salvatge i en captivitat. Va ser descrit per primer cop l’any 1998. Isolat en el zoo del Bronx a New York.
Distribució geogràfica mundial Àrea de distribució nativa: Àfrica pot ser l’origen del fong quítrid. Les evidències que el suporten són (i) el lloc més proper conegut d’inici de l’infecció és Àfrica, (ii) el principal hoste és Xenopus laevis no demostra símptomes de malaltia quan és infectat pel fongs, i (iii) hi ha una plausible ruta (lligada a l’extradició internacional de X.laevis) que explica el movimeent de la malaltia des de l’Àfrica a altres parts del món, entre elles els Països Catalans. Xenopus laevis és un del 5 organismes més utilitzats a la investigació genètica.
Informació complementària
S’incorpora a la llista d’espècies invasores a l’Estat Espanyol, l’any 2012.
Si heu pujat al Turó de l’Home (sinó us hi convido) s’observa el Vallès Oriental, una comarca formada per taques verdes altrament dit camps de conreu i boscos, viles i polígons industrials. Un exemple de visió d’un paisatge gestionat per l’home, que no sorprèn tant com la visió del Maresme que es pot tenir baixant des de Sant Mateu. Una comarca litoral amb moltes urbanitzacions, costa totalment urbanitzada i pocs hivernacles que queden, tot fragmentat per via del tren i autopista. En totes dues comarques els boscos es troben arraconats a les muntanyes pel fet que els camps es troben abandonats en aquestes altituds. En els darrers decennis a tots els Països Catalans hi ha hagut un reducció generalitzada de la superfície conreada.
Vallès Oriental
Està ple d’imatges i comentaris de gent d’edat avanaçada que explica haver vist tota Collserola pelada o el Priorat amb ceps fins a dalt de tot del turons. La pèrdua de zona agrícola és un fet important a tenir en compte alhora de gestionar un territori, ja que normalment alimenta la possibilitat d’haver incendis. Una gestió forestal que s’ha de fer pensant en el territori, en el paisatge format per les diverses taques, taques com els camps de conreu, les rieres, els matollars i podríem continuar anomenant taques. Però en tot paisatge sempre destaca una taca, que és la de la massa forestal, pel simple fet que implica una gestió complexa. Tots coneixem que en un bosc hi podem extreure recursos com la biomassa, utilitzable com a combustible des d’anys remots, practicar la silvicultura, recol·lectar bolets i plantes rameieres, anar-hi a caminar…molts usos que s’han de regular per conservar aquest patrimoni, aquesta taca, que conforma el paisatge de les nostres comarques. Aquest és el motiu perquè no cal esgalaiar-se quan es comenta de regular la temporada d’anar a cercar bolets o de recuperar el senderisme com a pràctica d’interacció amb el medi. S’ha de dissenyar un model de gestió i regulació forestal per conservar el paisatge.
Alella (Maresme)
Un dels principals motius de la conservació de les zones forestals, com altres zones ambientals, és la riquesa de biodiversitat característica de la zona. Aquest riquesa s’ha de conservar dins la seva dinàmica, per mantenir l’estabilitat de l’ecosistema. Una tasca de conservació difícil de dur a terme en zones que pateixin un estrès antropogènic, com són les masses forestals del Maresme i del Vallès Oriental, ja que molts cops l’estabilitat de l’ecosistema es veu perillar. És per això que cal dur a terme una gestió basada en la complexitat del paisatge, habilitant cada racó en el seu ús més adequat, pensant des de la riera, al camp de blat passant per la vil·la. Cal avançar, i ja es fa, cap a una gestió no generalitzada ni homogènia, sinó incidint en cada taca del paisatge. Una gestió heterogènia que mai donarà respostes senzilles, cosa que sempre demana l’administració. Respostes complexes que ens permetrà fer un ús raonable i adequat de cada part que forma un paisatge. Aquesta pràctica ens ajudarà evitar una pèrdua de diversitat, entenent que cada taca, cada zona manté una biodiversitat diferent. Aquest model de gestió ha de sorgir d’un equip tècnic interdisciplinari que les seves decisions siguin estrictament tècniques i que cerquin el consens en totes les parts afectades. Un consens que ha de sortir des dels usuaris de diumenge, propietaris forestals, administracions… per trobar solucions, és a dir, usant la participació ciutadana, tan feixuga però que tan bons resultats a donat, d’explicar a la ciutadania el motiu de la decisió, problemes i solucions, i restà obert a qualsevol consulta o esmena.
Aquesta ha der la política alhora de gestionar un paisatge complex com és les comarques del Vallès Oriental i del Maresme. Una política que ha donat molts bons fruits dins l’Agència Catalana de l’Aigua en els darrers anys i cal ser conscients que la participació ciutadana, atendre les parts afectades i la ciència interdisciplinària és la clau de l’èxit en la conservació del nostre patrimoni ambiental.
L’Agència Catalana de l’Aigua té una acumulació històrica de deutes que supera els milers de milions d’euros. Fins el punt que ha amenaçat en no pagar les depeses de les depuradores i altres partides. Organismes com el Consorci per a la Defensa de la Conca del Riu Besòs, empresa pública gestora de depuradores, ha ficat el crit al cel. L’administració municipal es troba escandalitzada, desenes d’anys de progrés per obtenir una certa qualitat fluvial en el principat de Catalunya per ara tornar a tenir rius clavegueres. Un retrocés considerable perquè ara començàvem a tenir una certa qualitat legal dels rius que ha promogut l’ecologisme transversal en aquesta etapa democràtica. Una ideologia que intentant evitar crescudes com les de la Riera de Rubí o la del Túria a València o obtenint recursos d’aquest element ambiental com la regulació del cabal per embassaments de l’Ebre pel funcionament de la Central Nuclear d’Ascó defensa com pot el desig teòric de no destruir tot el que ens envolta. Matrimoni conceptual impossible a la realitat. Fet que ha comportat polítiques com la canalització total del Túria al seu pas per la capital de l’Horta, que alguns especuladors han aprofitat per fer una ciutat de les ciències on abans hi havia un riu, o d’altres com la canalització parcial del Segre pel seu pas per Lleida capital amb un passeig fluvial genial per les passejades dominicals. I el sempre oblidat, pels seus veïns, riu Llobregat que no se sap quina aigua arriba a mar, si hi arriba! Aquesta ha sigut la gestió ambiental d’aquests anys de democràcia en els nostres rius. Una pràctica que ha donat com a resultat molts pocs rius en tota la costa catalana en estat natural, que no hagin rebut cap pertorbació humana a causa de la urbanització del sòl, com demostren els estudis fets. La defensa de la conservació dels rius i les seves lleres cap a una no pertorbació humana no és possible, perquè no es pot realitzar en un territori tan urbanitzat.
L’actual gestió administrativa no és menyspreable, ans el contrari, tornar a remarcar el gran progrés de qualitat ambiental fet en democràcia gràcies al corrent ecològic d’esquerres que hi ha en el país i ara més que mai cal defensar aquesta política. Però sobretot fer èmfasi a no vendre falses esperances en els programes de sensibilització a la ciutadana sobre el fet de tenir rius en estat natural. A les escoles, a les jornades medioambientals que promouen els ajuntaments són necessàries per conscienciar a la població que la humanitat també forma part de la natura, però molts cops en aquestes jornades s’extreu per error que el que has prescenciat es troba en estat “natural” (Remarco el significat natural, perquè l’home també és natura i per tant l’urbanització de l’ecosistema és natura, cosa que no s’ajusta a la definició que li dono en el text). Aquest error pot arribar a confondre fins el punt d’agreujar encara més la relació home-altres éssers vius, ja que obvia la característica transformadora del seu entorn de l’espècie humana. Per tant cal ensenyar que els rius de les nostres ciutats i pobles són una part més de la urbanització del territori i no tornaran a ser mai rius “naturals”, ja que la presència humana per definició implica la transformació des de fa milers d’anys.
I en moments actuals que hi ha una amenaça de retrocedir en qualitat fluvial,segons dades científiques, toca reclamar una bona gestió ambiental i econòmica, perquè la integritat dels rius com la resta del planeta depèn la supervivència de la humanitat, ja que per desgràcia o no (aquí deixo al lector per reflexionar) hi formen part.
La primera desena del mes de març s’ha activat des del departament de Medi Ambient el Pla Alfa a la majoria de comarques del Principat de Catalunya, cosa que indica que hi ha perill de risc d’incendi forestal. El perill existeix tal com indiquen les dades del primer trimestre del 2012. És el primer trimestre que més incendis ha registrat des del 1968 i el tercer en superfície cremada. Des de l’1 de gener fins l’11 de març d’aquest any s’han declarat 228 focs que han cremat un total de d’1.506,76 hectàrees, una xifra molt superior a la dels anys precedents. Més d’un centenar vegetació forestal.
La direcció general de Medi Natural han començat a mobilitzar els preparatius per avançar la temporada de prevenció d’incendis, tal com van informar en aquest darrer dijous dia 17 de març. El director general de Medi Natural i Biodiversitat, Josep Escorihuela, ha assegurat que si no plou aviat l’estiu que ve “serà dramàtic” i ha avançat que la Generalitat podria arribar a aconsellar als ciutadans que no vagin al bosc pels riscos que presenten.
La crida a la prudència no és poca a causa de la sequera que pateix el Principat des de fa uns mesos. Les dades del percentatge d’incendis per causes des del 1994-2009 (DGMA)fan témer el pitjor. Només els incendis més greus que s’ha produït a Catalunya els últims dies s’han registrat als municipis de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà), on han cremat 400 hectàrees, i el produït als termes gironins de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà) i Llagostera (Gironès), que ha afectat unes 390 hectàrees.
Entre els quals l’incendi de Gerri de la Sal segons l’alcalde Josep Maria Semino ha avançat que l’Ajuntament està a l’espera de l’informe dels Agents Rurals per confirmar si la caiguda de línies elèctriques va ser la causa del foc. Afegir que almenys tres dels cinc incendis que han afectat el Pirineu als últims dies tenen l’origen en les línies elèctriques, segons les primeres investigacions dels agents forestals. Un altre dels grans incendis és el de Llagostera, en el massís de l’Ardenya a falta d’indicis d’accidentalitat ni de negligència, els agents rurals apunten la possibilitat que fos provocat, fins i tot intencionat.
A més, els Agents Rurals ja han tramitat als jutjats de Tremp i la Seu d’Urgell els atestats i els informes en relació als quatre incendis registrats durant aquestes setmanes en el Pirineu de Lleida. Almenys en dos dels casos, les causes són clares i es relacionen amb línies elèctriques, tot i que la responsabilitat d’Endesa o de Red Elèctrica encara s’ha de determinar.
El Galzeran 