L’invasor envaït

El planeta no és una fotografia, no el podem entendre com una entitat estàtica i ni molt menys inalterable. Els ecosistemes i les espècies que hi viuen han canviat i canviaran mentre existeixin, tot i així, els humans etiquetem espècies com etiquetem persones segons la seva procedència u origen. Quan una espècie es trobada en un ecosistema quan fa uns anys no hi era se la classifica com a exòtica, introduïda, forànea, al·lòctona, importada… Quan aquestes espècies estrangeres s’estableixen en un ecosistema, es a dir, que poden mantenir una població estable, se les anomena de dues maneres diferents segons si depenen dels sistemes humanitzats o no. En el primer cas s’anomenarien espècies adventícies, subespontànies o casuals i en el segon cas es diria que l’espècie s’ha naturalitzat o establert en aquest nou ecosistema. Fins aquí tot semblen flors i violes però el moviment i introducció de determinades espècies en ecosistemes concrets pot portar a una catàstrofe natural i quan això afecta a espècies, entorns o recursos necessaris per l’home la cosa ja es posa més interessant. El següent punt d’aquesta terminologia és el més famós, espècie invasora. Aquest reconeixement se li dóna a les espècies que s’han naturalitzat i que tenen una gran capacitat de propagació, tant en número d’individus com en distància. Quan aquestes espècies invasores són capces d’alterar substancialment els ecosistemes natius i ocasionar impactes econòmics se les anomena també invasores, pesta o plaga. Aquestes últimes són les més estudiades per tal de trobar una forma eficaç de combatre-les en els casos en que interessa.

Un cop definides les diferents categories d’espècie no nativa cal fer-nos una idea de la probabilitat de que una espècie pugui arribar a esdevenir invasora. Tinguem present que degut a la mà de l’espècie humana el nombre d’espècies que creuen barreres geogràfiques o que arriben a nous indrets és elevadíssim, ja sigui de forma intencionada o accidental. El tràfic d’animals exòtics, la jardineria, l’agricultura, aigua de llast dels vaixells… El simple va i ve de comerç i viatgers arreu del món facilita també que qualsevol llavor u ou d’invertebrat pugui arribar a un nou ecosistema i esdevenir un problema. Evidentment no totes les espècies que arriben a un nou indret esdevenen invasores, només un petit nombre es poden arribar a naturalitzar i només un petit nombre d’aquestes pot esdevenir invasora. Tot i així el nombre d’introducció de noves espècies és elevadíssim i per tant trobem en el nostre territori un elevat nombre d’aquestes espècies, algunes de les quals són descrites en els articles dels meus amics.

Així doncs cal tenir clares totes les peces del trencaclosques per ser eficients a l’hora de tractar el problema de les invasions biològiques. Cal entendre el cicle biològic de l’espècie implicada, el paper que té en el seu ecosistema originari i el paper que adquireix en el nou ecosistema degut a les diferents característiques respecte al primer (la disponibilitat de recursos, la presència/absència de competidors…). Les espècies invasores solen reunir un seguit de característiques, no totes necessàries: elevada fecunditat, creixement ràpid, reproducció asexual o partenogènesi, tolerància a contaminants, al·lelopatia, gran capacitat de dispersió… El coneixement dels nostres ecosistemes, de les espècies que viuen en ells i de les interaccions que estableixen ens pot facilitar la gestió davant una invasió.

Per anar acabant aquesta breu introducció a l’estudi de les espècies invasores m’agradaria donar un premi en forma de punxa de Galzeran al cul de l’espècie humana la qual surt malparada, un cop més, ja que el seu paper en tot aquest assumpte és de doble tall. Per començar, la nostra activitat és el vector majoritari d’introducció de noves espècies, ja sigui de forma intencionada o accidental. I per finalitzar som, nosaltres mateixos, l’espècie més destructiva i invasora que ha vist mai el nostre planeta.

Així doncs no ens enfadem amb els mosquits tigre (Aedes albopictus), ni amb la Vespa velutina, ni amb els silurs (Silurus glanis)… Nosaltres els hi hem donat l’oportunitat de proliferar i fer més i més gran la seva població i el seu territori i ells l’han sabut aprofitar.

Optimisme de folls

Sovint, portats per corrents  o impulsos foscos interioritzem uns ideals. Aquets formen part de les nostres vides i ens marquen un full de ruta i un posicionament davant varis temes. Cal tenir present la importància de revisar-los i saber en cada moment si aquella manera d’actuar és la correcte. Davant de la multicrisi que vivim i davant d’una perspectiva d’agreujament de la situació podem reaccionar de nombroses maneres. Una de les més còmodes és l’optimisme tecnològic, jo no estic d’acord amb aquest posicionament i amb l’article pretenc crear un recull d’arguments en contra.

L’optimisme tecnològic és basa en la confiança cega en la tecnologia i una premissa psicològica atractiva però falsa: “El fet que la humanitat hagi estat capaç de superar tots els problemes que se li han plantejat al llarg de la història indicaria que l’home, al final, sempre se’n surt”. El problema d’aquest argument és que, si fins ara no ens en haguéssim sortit tampoc seriem ara aquí. Les civilitzacions que no sobreviuen no poden meravellar-se de la seva capacitat de supervivència perquè ja no hi són. Alguns exemples els trobem en els habitants de l’illa de Pasqua o en els Maies. Ells també confiaven en la tecnologia però per cataclismes ambientals agreujats amb mala gestió dels recursos entre d’altres problemes els van dur a la desaparició de la seva cultura. El problema és que el món actual és globalitzat i no està en joc el benestar d’un poble, si no de la humanitat sencera.

Una altre forma d’entendre la incoherència que per mi representa l’optimisme tecnològic seria fent el símil entre la forma com administrem els recursos amb la forma d’administrar els diners. El natural és que un porti un control del que consumeix i del que disposa, planificant així futurs gastos. Ningú planifica la seva vida gastant tots els diners dels que disposa pensant que en el futur jugarà a la loteria, guanyarà i que per tant tindrà diners per continuar.

Així doncs la forma d’encarar el panorama actual ha de ser diferent. No s’ha de ser pessimista, ni un extrem ni l’altre, realment hem optimitzat molts dels nostres recursos, hem fet cotxes i materials cada cop més eficients, reciclats i fins i tot ens atrevim amb petits projectes amb fonts renovables. Però això no ens deslliga de la quasi completa dependència de les fonts  no renovables, finites. El petroli.

En tot plegat hi ha un munt d’incoherències (Malthus ja se’n adonava a començaments del s. XIX), ham nascut i crescut en aquest sistema i com a societat i com a individus ens costa canviar el context que s’ha creat. Però diuen que al llindar del precipici és quan canviem, quan no ens queda alternativa, quan la manca de recursos farà que no hi hagi menjar als supermercats, que la gent no pugui treballar, que la sanitat no doni l’abast, que no s’encengui la calefacció al hivern, que al matí no surti aigua per la dutxa, i un llarg etc.

Si ens posem més pessimistes o realistes, depèn de com es miri, val a dir que en la societat hi ha un abundant egoisme. Com diu Dawkins ( l’egoisme és innat, el portem tots els organismes als gens, és un sistema de sobreviure i perpetuar el nostre llinatge. La solidaritat, l’altruisme, s’ensenyen. L’egoisme desmesurat porta les empreses a buidar aqüífers i a deixar-se portar per la bogeria d’enriquir-se a base de créixer de forma insostenible. I quan sembla que algú té ganes de canviar les coses el que es

Aptenodytes patagonica són un exemple d’altruisme i egoísme que planteja Dawkins. Quan s’han de llençar a l’aigua a pescar cap vol ser el primer per l’amenaça de les foques. O algun individu és altruista i s’arrisca a ser el primer o algun altre l’emputxa sent un egoísta.

fa és criminalitzar i entorpir qualsevol procés que pogués acabar per fer desaparèixer la raó de ser d’aquestes persones. És indignant que, a més a més, molts dels que utilitzen l’optimisme teconològic com a argument per parlar de gestió de recursos siguin els primers en retallar en educació i investigació.

En aquest món egoista fins i tot l’optimisme sembla de folls. Potenciem l’optimisme crític. Cal tenir fe en la pluralitat, en la raó de ser de cada regió, en l’altruisme, l’amor i en les persones que estimen i treballen la terra.

A. Domènech

Pensament estàtic

Estàtua del Passeig de St Joan amb carrer Còrsega

Passejant pel passeig de Sant Joan observo una font dominada per una gran estàtua de pedra, en ella uns lleons reposen als peus d’un home esvelt. A primera vista la imatge no sorprèn però al darrere hi ha un sentiment arrelat de domini i antropocentrisme que rodeja i viu en moltes persones. Aquest sentiment aflora especialment en aquelles que veuen a les seves mans la vida dels altres, el control i la capacitat de decidir sobre la resta d’individus. Jo gairebé que em conformaria si aquest fet no afectés més enllà de la nostra espècie però per desgràcia no és així. L’excitació que arriba a produir aquesta sensació de domini en determinats individus (entre els quals es pot incloure el nostre actual monarca) els porta a fer veritables atrocitats. Una d’elles, la caça.

Podem fer una senzilla divisió entre caça lúdica i professional.

La primera, als meus ulls, és una activitat que em repel·leix a tots els nivells, ja sigui caça major o caça menor. Clar que s’ha d’esmentar l’interès que aquesta activitat representa. Només en llicencies s’arriba gairebé als 396 milions d’euros en l’Estat espanyol, com recull l’informe de la Real Federación Española de Caza, i si aquí li sumes l’interès turístic, la producció de perdius en granges, la venta d’armes… la xifra es dispara (http://www.fecaza.com/caza/estudio-economico). La idea de natura que té aquest col·lectiu envesteix de ple amb la forma com la percebo jo. A la introducció de l’informe econòmic que ens presenta la RFEC es planteja la necessitat de conservar l’activitat cinegètica com a forma de “conservacionismo bien entendido”, però des del meu punt de vista és una justificació falsa i tergiversada del veritable problema. Aquí entraria en acció la caça professional.

Actualment, i al llarg de la història, en molts casos s’ha requerit de l’ajuda de caçadors per a controlar plagues però no perdem de vista l’origen del problema. La degradació de l’hàbitat és el protagonista de la història, i la inclusió irrespectuosa de l’home en els territoris d’on són originaries d’altres espècies.  Dos exemples de casa són el llop ibèric (Canis lupus signatus) o l’ós bru (Ursus arctos) que han passat i passen per greus contratemps fins arribar a desaparèixer en l’àmbit dels Pirineus.

Cal tenir present que aquesta inclusió no és només a nivell de certes espècies sinó que és la responsable de desequilibris generalitzats en els ecosistemes que poden portar a augments desmesurats de determinades espècies fins a generar plagues o en el cas contrari degradar tant una població fins a portar-la a l’extinció. Així doncs la necessitat actual de tenir caçadors que controlin la població de porcs senglars (Sus scrofa) a Collserola  desapareixeria si aquets disposessin d’un hàbitat en condicions per no veure’s obligats a baixar a la ciutat on se’ls considera una amenaça.

Un cop feta aquesta reflexió arribem al punt de que hi ha indrets on l’ésser humà ha de saber conviure amb d’altres espècies autòctones encara que aquestes puguin representar un problema. Em vull centrar en la caça de grans depredadors, que a més a més del seu sobreinterès lúdic, també ha estat una de les que més impacte ha causat al eliminar a reguladors naturals de poblacions d’altres espècies.

Per mirar com ens hem anat ensortint al llarg de la història vull nombrar dos casos:

El primer, trist, és el del tigre d’Amoy, o tigre del sud de la Xina (Panthera tigris amoyensis).

La població d’aquesta subespècie al 1959 arribava als 4.000 exemplars en la regió. Aquesta població es considera amenaçada sota els paràmetres actuals, però llavors fou considerada una plaga a erradicar pel govern de Mao Zedong degut a que atacava als ramats i causava pànic als agricultors de la zona, començant així una campanya d’extermini a gran escala. En el curs de només 17 anys, la població de la subespècie es va reduir a 200 animals, pel que es va revocar el seu estat de “pesta” el 1977. El 1981 fou classificada com subespècie en perill d’extinció  i  el govern xinès la va incloure en la seva llista d’animals protegits. Fins aleshores, els tigres xinesos ja s’havien reduït considerablement per la caça o la destrucció del seu hàbitat. Ara només queden uns 68 exemplars en captivitat destinats a la desaparició a mitjà o curt termini.

Una altre història no gaire diferent, però amb un final més feliç la trobem al Parc Nacional de Yellowstone. En aquest parc el protagonista és el llop. A l’any 1914 el congrés americà va subvencionar la liquidació dels animals nocius per l’agricultura i la ramaderia causant així la seva total desaparició del parc. Als anys noranta es va optar per la reintroducció del llop a la regió de Yellowstone amb individus procedents del Canadà (Canis lupus occidentalis) i amb les noves lleis de protecció s’ha aconseguit preservar el seu hàbitat i així perpetuar la població. Tot i així a la zona s’hi continua practicant l’agricultura i la ramaderia i això ha portat un seguit de problemes i de mesures. La principal consisteix en tenir els llops controlats mitjançant sensors que avisen als ramaders si s’acosta un grup, de forma que aquests amb dispars al cel els poden espantar i fer que abandonin la cacera evitant tot tipus de mal al remat i als depredadors. També s’han aplicat retribucions econòmiques en el cas que un llop arribés a matar bestiar.

Aquest últim cas és un exemple d’avenç en tema de conservació, però el camí és llarg, i tot i que bona part del mal ja està fet (desforestació, destrucció d’hàbitats, disgregació…) amb els coneixements actuals i amb les noves tecnologies podem arribar a noves formes de conviure amb els grans depredadors que antigament poblaven els territoris que ara ocupem.

Desgraciadament molts individus de la nostre espècie gaudeixen creient-se que tenen la natura a la seva disposició i reivindicant-se com l’animal més poderós exterminen, cacen furtivament (ho tractaré en pròxims articles) i legalitzen massacres sense precedents.

Crec que si ara l’escultor que va aixecar l’estàtua que es troba a Pg. De Sant Joan amb Còrsega pogués refer la seva obra la deixaria completament igual fent-nos veure que amb el pas del temps encara no hem sigut capaços d’entendre que la Terra no gira sota els nostres peus.