Origen : Aquest mapa ens mostra la distribució actual del silur. En color roig trobem les zones d’on n’és nadiu, en taronja on ha estat introduït i en blau,les zones marítimes on se l’ha divisat. Com es pot veure aquest prové de la zona central i est d’Europa i ha estat introduït no només a casa nostra, sinó a altres zones com les illes Britàniques, els països de Benelux, França i Itàlia.
Característiques: Aquest peix de la família dels silúrids pot arribar a mesurar dos metres i mig i pesar un centenar de quilos. El silur més gran pescat, fou documentat al riu Po (Itàlia) i feia 2,78 m de longitud i 144 kg. En són característics els bigotis que té, 2 llargs sobre la mandíbula superior, els qual són mòbils i els serveixen per detectar les preses, i 4 curts sobre la mandíbula inferior. La seva pell no té escates i la té coberta d’una substància gelatinosa.
Biologia: És un depredador nocturn bàsicament ictiòfag, però també pot gaudir d’un ampli ventall de preses. Podem trobar a la seva dieta invertebrats, petits crustacis, i es creu que els més grans fins i tot es poden alimentar de granotes, ratolins i algun ocell aquàtic. Pot arribar a viure fins els 80 anys. En tenir-ne un o dos i arribar als quilos ja pot fer la seva primera posta. Aquesta es fa quan la temperatura ronda els 20 ºC, així que depenent de la zona ocorre entre l’abril i agost.
Efectes: Aquesta espècie té una de les característiques claus per haver esdevingut una bona invasora, no té cap depredador. Creix a voluntat sense cap regulador natural de la seva població, però ella si que ha afectat, i bastant, els peixos autòctons. Es considera el silur com el causant de la desaparició del Barb (Barbus barbus) al llit mitjà de l’Ebre. Aquesta desaparició es relaciona amb l’augment de les algues de la zona ja que el barb n’era un gran comensal. També s’ha arribat a dir que als pantans amb silurs s’ha vist reduïda la població d’aus aquàtiques, cosa a demostrar encara. El que sí que està clar és que en no tenir res que el freni, creix i es reprodueix sense fre i això fa que cada cop sigui més gros i hagi de menjar més. Arriba a unes mides que el converteixen realment en un depredador ferotge.
Situació històrica als Països Catalans: Tot començà el 1974, quan el biòleg alemany Roland Lorkowski entrà un dia a territori català amb, segons diuen, 32 cries de silur. Les soltà al pantà de Mequinensa i des de llavors s’ha expandit per la conca de l’Ebre. També fou introduït a la conca del Ter, i del Llobregat. Notícies recents el situen ja a l’Albufera on el dia 9 d’aquest mes es va capturar el tercer exemplar des del juny.
Realment el que fa encara més especial aquest cas d’espècie invasora és que hi ha gent que li interessa que existeixi als nostres rius. No és com molts altres casos per efectes de deixadesa dels propietaris (com el cas de la tortuga de Florida), o per transport involuntari dels humans, en aquest cas fou voluntari i hi ha empreses que s’estan enriquint amb això. Trobem pàgines especialitzades amb la pesca del silur al baix Aragó. (www.siluromundi.com). Aquest fou introduït per la pesca esportiva i ara aquestes empreses n’estan recollint els fruits.
En una de les meues últimes estades fugaces al poble, la casuística em va portar a la carretera CV-11, concretament al terme municipal de Vinaròs. I allí, majestuós, després de passar el pont del tren observo la planta Ignacio Pérez. Potser per aquest nom no sona gens, com és d’esperar, potser teniu més present el Projecte Castor. Tot i això, la gran distància a la metròpoli, fet de tractar-se d’una zona entre competències administratives d’òrgans diferents, i la centralització, fins i tot informativa, massa present al nostre país, comporta que al llarg dels Països Catalans no és conegui de què es tracta.
Imatge aèria de la plataforma marina del projecte Castor. Foto procedent de la página oficial d’ACS (http://www.grupoacs.com).
El Projecte Castor tracta de la instal·lació d’una planta regasificadora a les costes de Vinaròs, província de Castelló. Un 65 % de la propietat d’aquest recau en ACS, el president de la qual és el conegut Florentino Pérez, i l’altre 35 en una empresa canadenca, ESCAL UGS. Deixant de banda tecnicismes, consisteix en dos equipaments. El primer és una planta marina, a la qual arribaran vaixells metaners, dels quals es bombejarà el metà que duen a una bossa submarina per emmagatzemar-lo. Aquesta bossa està emplaçada a l’antiga planta petrolífera Amposta. Des d’allí, surt un gasoducte que porta aquest gas a una planta que està a terra on es tractarà per poder ser distribuït i utilitzat. Aquest projecte, tot i les accions i manifestacions que la Plataforma Cuitadana en Defensa de les Terres del Sènia (PCDTS) va dur a terme, va ser aprovat i el Reial Decret 1383/2011 del 7 de octubre, va atorgar la concessió a l’empresa ESCAL UGS SL per fer l’emmagatzematge subterrani de gas natural. L’únic que es va aconseguir és que la planta terrestre s’allunyés del nucli urbà d’Alcanar ja que inicialment n’era projectada a 1,5 km. Actualment, la seva construcció està molt avançada.
Un cop introduït el tema, seria molt fàcil parlar dels seus perjudicis per la zona: plantificada com un rovelló enmig d’una important zona agrícola de producció de cítrics i a tocar de l’AP7, amb el risc que això significa si hi ha algun problema, l’impacte visual que provoca en una zona on el turisme és molt important, ni tampoc en el fet que la nostra costa es convertirà en un anar i venir de vaixells amb milers de tones de gasos extremadament inflamables a uns 20 km de nuclis urbans de més de 30.000 habitants, ni el dany que ja ha comés en la pesca de les confraries pròximes, no obstant, aquesta no és la meua fi. Sinó un cop el projecte ja està quasi acabat, crec que és una victòria treure a la llum altres temes, potser menys obvis, que refermen encara més perquè volem una gestió diferent del nostre territori.
Aquestes reflexions em porten a retraure un dels motius pels quals es va vendre aquest projecte com una bona sortida per les nostres terres: Donar feina a veïns i veïnes de la contrada. Al novembre de l’any passat podíem llegir aquest article a “El Periódico Mediterraneo”.
Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sènia
Quan vaig llegir això va ser com un victòria. Era una cosa que ja sabíem que passaria, però que l’Administració local negava. Fins i tot, pel poble ha corregut la idea “per culpa de les mobilitzacions de la PCDTSals canareus no ens donaran faena”. Aquesta gent ara té la resposta, clar que no ens donaran faena, ni als d’Alcanar ni als de cap poble de la contrada, la majoria de la gent que ha treballat allà són de fora, com era obvi des del principi. A les nostres terres no tenim cap empresa competent per fer una planta regasificadora a 20 km de la costa. La llàstima és que ara que ha sortit a la llum la realitat, el projecte ja està quasi acabat i el tindrem de per vida prop de les nostres cases i finques per unes promeses falses i demagògiques.
A part del que ens esperàvem dels llocs de treball, fa uns mesos va sortir una altra cosa que era raonable que passés respecte a la gestió econòmica. Es podia llegir a l’Economista.es:
No n’hi ha hagut prou que l’Estat hagi hagut d’aportar diners de les arques públiques per tirar endavant el projecte. Concretament es van donar a l’Ajuntament de Vinaròs dos paquets d’ajuts per la reindustralització, un a l’abril i l’altre a l’octubre del 2008, recollits amb els BOEs núm. 116, 13/05/2008 i núm. 265, 3/11/2008 respectivament. Però això són minúcies tenint en compte que al llarg dels últims anys ha anat augmentant el cost des dels 510 M€ fins al 1.300 M€ actuals. El Banc Europeu d’Inversions i 19 entitats nacionals i internacionals han intervingut econòmicament en aquest sobrecost. El problema no és només que aquest increment el pagui l’administració, cosa greu, sinó que ha provocat una pujada del preu del gas per al consumidor que haurem d’afrontar entre tots, encara que recaurà sobretot en els consumidors majoritaris. És sorprenent com una empresa pot fer el que vulgue amb l’administració sense cap problema, amb els diners de tots, amb el pretext que és uns instal·lació de bé nacional.
No obstant, un segon article, també a l’Economista.es, aporta una mica d’esperança en plantejar una possible suspensió de la concessió a ACS:
Analitzant el projecte s’han trobat irregularitats en el compliment de la llei de costes i la llei d’hidrocarburs, segons una demanda de l’empresa Rio Cenia. No sé com acabarà això, però com a mínim ja és un toc d’atenció a la mala praxis que aquests tipus de projectes acostumen a portar darrere. Tant de bo, aquest sigue el cop que la justícia d’aquest país ens demostre que existeix com a tal.
Tant les televisions i diaris, ja que és una cosa més pròxima a la capital els mitjans n’estan saturats, com la pròpia gent crítica que m’envolta a Barcelona, porten un temps parlant sobre el projecte del multimilionari nord-americà Sheldon Adelson, EuroVegas. Com és obvi, han sorgit opinions diverses sobre el tema.
Podem trobar la visió més mercantilista del govern que ho veu com una sortida de la crisi com a una font de treballs (article també de l’Economista.es):
I per un altre costat el sector no només ecologista, sinó que critica l’entrada d’aquest tipus de recurs econòmic al país, procedent del Setmanari la Directa:
Aquestes dues opinions no us sonen? Per casualitat no és el mateix que el que va passar amb el projecte Castor com acabem d’explicar? Doncs sí, en una escala temporal diferent, ja que el Castor ja està quasi acabat, els dos projectes es poden analitzar de forma paral·lela. Els dos són venuts com a font de llocs de treball i solució de la conjuntura socioeconòmica, i els dos han creat disputes sobre l’impacte mediambiental que tindran. Però el cas del magnat nord-americà encara va més enllà. Per fer-se requereix canviar moltes lleis, cosa que pareix que l’administració està disposada a fer, i afecta de forma directa a un espai d’interès natural.
Aquestes darreres informacions respecte el projecte Castor, denoten les reals conseqüències d’aquest projecte, sense estar posat en marxa. Per desgràcia, la nostra societat no té memòria i no és capaç de pensar que Erovegas acabarà tenint els problemes del Castor però molt magnificats i amb les seves singularitats, probablement més crues. Ja que amb el projecte del gas no es pot fer res ja, amb aquesta informació insto a la gent a fer la reflexió sobre el que volem que sigue el nostre país i com el volem gestionar i no es cregue els “beneficis” que ens diuen que Eurovegas aportarà al territori.
El Galzeran 