Tata, octubre de 2016. La migració de papallones dels cards (Vanessa cardui) ha arribat al Marroc després de la gran avinguda a principis de tardor. Al palmerar hi ha flors, planta nutrícia… i territoris. Quan un mascle s’ha fet amb una petita feixa , lluitant contra els altres competidors de la seva espècie, apareixen femelles. I si el mascle és capaç de mantenir la distància, de mostrar-se, de colpejar amb les antenes suaument, la femella l’acceptarà i aniran a copular a una palmera.
Aquest vídeo és el document de la còpula, un esdeveniment freqüent però ben rar de veure, inclús per als que ho estudien.
Això només pretén ser una petita reflexió sobre els incendis i l’espècie humana. No deixa de ser curiós que el foc sigui una de les coses més incontrolables de la natura, i una de les primeres que l’Homo sapiens aprèn a dominar. Dominar el foc és l’inici de la tecnologia, el moment en què no solament usem eines de l’entorn per al nostre fi, com podria fer un simi o un còrvid, sinó que el foc modifica l’estat de les coses i permet que el canvi de l’estat de la matèria sigui ràpid i accelerat, aprenent a cuinar i a escalfar-se per a fins diversos.
Això en un principi. Però és ben diferent pensar que els humans ens hem adaptat al foc. Som nosaltres qui adaptem el foc a les nostres necessitats, però l’ens natural continua incontrolable com un cavall desbocat per a nosaltres. Hem canviat tant que no podem domar-lo. M’explicaré.
Primer vull calmar la gent que pateix pels boscos cada cop que hi ha un incendi per aquí a prop. Els incendis són el fenomen natural que colpeja el clima mediterrani per excel·lència. Mentre al carib pot haver huracans o tornados, al Japó hi ha volcans per les plaques tectòniques… aquí al mediterrani hi ha incendis. Això és així des de que es conforma el bioclima en qüestió, el més recent que coneixem, que tan sols té uns 3 milions d’anys. Mantenim una aridesa estival i els pics de pluja són a la primavera i la tardor. Tant és així que trobem adaptacions al foc a la natura.
L’alzina surera (Quercus suber), per exemple, amb la gruixuda capa de suro que té, pot resistir amb facilitat incendis esporàdics. Si crema la vegetació del seu voltant, s’ha de pensar que aquesta pugui ésser ruderal i créixer espontàniament, fent una colonització relativament ràpida. El pi blanc (Pinus haleppensis), és una planta piròfita. Aprofita les altes temperatures per a obrir les pinyes i disseminar les llavors alades, sortint amb força després dels incendis. Moltes altres plantes poden aguantar encara que sigui mantenint les gemmes d’alguna manera. El que vull dir en realitat és que en el que ens hem de fixar és en quines són les espècies dominants dels boscos que cremen. Un incendi al Pirineu sí que és una cosa greu, perquè el bioclima que hi correspon per altitud i fisiognomia és diferent, les espècies vegetals són diferents.
No vull defensar els incendis per res. Són una putada i desconec les possibles adaptacions de la fauna, que seran segurament comportamentals. Però l’origen dels focs és un 90% provocat per causes humanes. Del 10% restant, el 90% són fenòmens naturals que colpegen construccions humanes mal fetes. Un estudi sobre el pi blanc mostra com aquest ha desenvolupat la capacitat piròfita que té al llarg dels últims milions d’anys, convivint conjuntament amb l’espècie humana. Per tant som els humans els que hem exercit la pressió de selecció perquè així sigui.
Encabint ara el tema en un marc més global, solament falta dir que el canvi climàtic propiciat per les dinàmiques anti-ecològiques i destructores del fals “món il·limitat” en que vivim afavoreix la desertització de moltes zones. La vegetació es torna àrida i més vulnerable al foc. Fa més calor, plou menys i la capacitat de resiliència dels sistemes naturals s’acosta al seu punt de caiguda.
Per acabar, per això, vull comentar que a Catalunya un 60% del territori és massa forestal, fruit de moltes iniciatives que han vingut després de l’èxode rural. Si podem mantenir això amb tota la diversitat que hi ha, ens demostrarem a nosaltres mateixos que es pot conviure amb la natura i propiciar la potencialitat d’aquesta.
Suredes cremades a l’incendi de l’Alt Empordà, un dels més colpidors després del desastre que va patir el País Valencià. No obstant Aecork assenyala que hi haurà un ràpid rebrotament i poques consqüències en aquests espais.
Origen: Sud-Est Asiàtic: Índia, Indoxina, Xina, illes de Java, Lombok i Hong Kong.
Característiques: Himenòpter de la família dels vèspids, característic per una mida considerable, d’entre 3 i 4 cm de longitud. Té el cap i el tòrax de tonalitats més aviat fosques. La morfologia és molt similar a les vespes autòctones, encara que la delaten la mida i una única franja groga més ampla a l’abdomen.
Biologia: Es tracta d’una vespa depredadora d’abelles, que construeix un rusc a la primavera amb textura de paper, que pot arribar a amidar 80 cm d’amplada. El niu se sol fer a dalt dels arbres però també pot estar a prop del terra o inclús en edificis humans. Pot arribar haver 2000 vespes per niu. La colònia no és estable al llarg de l’any. A l’hivern solament s’alimenten les reines fecundades, i cap al març, un cop l’aliment està garantit i el rusc construit, es comencen a pondre ls ous. Dels primers ous sortiran vespes treballadores i dels últims, al final de l’estiu, mascles. Els mascles podran fecundar les femelles. Per a tornar a començar el cicle. Al final de cada any, la vespa reina mor i les seves filles fecundades són les que podran construir un nou rusc l’hivern següent.
Efectes: Al ser depredadora d’abelles, la Vespa velutina causa efectes importants a dos nivells. Un l’apicultura i agricultura, i l’altre als ecosistemes en general. Les vespes ataquen ruscos tot el dia ininterrompudament de juny a desembre. És conegut que unes poques vespes poden acabar amb centenars d’abelles en unes poques hores, per la seva voracitat. Si una vespa aconsegueix entrar dins del rusc de les abelles, pot acabar amb la colònia sencera. L’abella de la mel (Apis melifera) és una espècie clau en molts ecosistemes, per la seva funció pol·linitzadora. Tant és aixi que és vital per a la pol·lintzació de flors en camps de fruiters o a boscos i prats salvatges on hi ha moltes plantes que la necessiten per a la formació de llavors per a noves generacions. A l’Àsia l’abella que conviu amb la V. Velutina, Apis cerana, té un mecanisme desenvolupat per a contraatacar-la, cosa que aquí no hi és. Consisteix en què un grup d’abelles atrapa la vespa i forma una pilota al seu voltant. Quan la temperatura de la pilota es troba per sobre de 45 ºC, la vespa mor.
La Vespa velutina també ha causat problemes en humans de forma directa, amb picades considerablement més fortes que les vespes normals.
Situació històrica als Països Catalans: Les aparicions d’aquesta espècie són recents, no obstant ja s’ha catalogat com a espècie invasora. Va arribar probablement en un vaixell a França al 2004 des d’on es va extendre cap al Sud, fins arribar a creuar els Pirineus, primer per la banda més occidental al País Basc, i actualment per la banda oriental. El 2009 ja va ser vista a la Catalunya Nord. Els apicultors catalans ja preveien que apareixeria, ja la sorpresa inicial va ser a França. A les comarques gironines ja s’han activat dispositius trampa per part dels apicultors. Hi ha molta varietat de trampes, des d’embuts casolans a peces de metall especials que solament atrauen aquestes vespes. Aquest abril passat va ser capturada per primer cop una Vespa reina.
Phoenix canariensis és el nom científic de la palmera canària, un popular arbre ornamental de zones litorals que és exòtic en tots els sentits, ja que confereix a pobles i ciutats exotisme, un anhel de carib portat per la globalització. Aquesta espècie no respon amb l’ecologia pròpia dels ecosistemes mediterranis per cap banda, incomplint possibles criteris de naturalització dels espais urbans, que ajudarien a la biodiversitat i als fluxos possibles entre ecosistemes naturals. L’urbanització degrada mica en mica l’entorn. L’única palmera pròpia de tot el continent europeu és el margalló, Chamaerops humilis, que està sent també plantat i reintroduÏt a vàries zones, però que hauria de substituir completament els exemplars de palmera canària. La palmera canària no és pròpiament invasora, ja que sols creix cultivada. Però porta vinculades dues espècies que sí que ho són, i que aprofiten el nínxol conferit per afectar de diferents manres als sistemes naturals. Cal recordar que el pilar principal és la canària, però també són presents Phoenix dactilifera, la palmera datilera, o la Washingtònia (Washingtonia filifera).
Cotorres
Nom: (Myopsitta monachus) Cotorra de pit gris
Origen: Amèrica del Sud, la seva distribució va des del centre i nord d’Argentina, fins a Bolívia.
Característiques: Psitàcid inconfusible pel color i el soroll que emet. Tota verda excepte per la cara i el pit, de color grisós. Una altra espècie similar però de mida més grossa i no tant invasora és la cotorra de Kramer (Psittacula krameri), que es distingeix per tenir el bec vermell i ser tota verda.
Biologia: Espècie dotada d’una gran flexibilitat comportamental. Al seu hàbitat és una espècie generalista, mentre que en el procés de colonització es mostra en un principi especialista per cercar llocs favorables. Sovint escull el lloc per la presència d’altres nius, que indiquen la qualitat de l’emplaçament.
Una cotorra al parc de Palau Reial, on la població nidifica sobre espècies de pi.
Construeix nius comunitaris amb finalitats tant reproductives com per dormir durant l’any, que li serveix de protecció davant de depredadors i el fred. Per això passa la major part del temps dedicada a la construcció. El niu és fet de branques i té forma globular, amb una obertura i túnel que condueix a una cambra interior. La construccó comunal juxtaposa nius com aquest en un mateix arbre, independents en les seves entrades. A Catalunya nidifica principalment a arbres exòtics, amb preferència per les palmeres, però també pot trbar-se en pi blanc o xiprers.
Efectes: La gran capacitat de colonitzar d’aquesta espècie té un efecte directe sobre la fauna ornítica dels espais urbans. El nínxol que ocupen les cotorres dins els ecosistemes desplaça la possibilitat de tenir les espècies autòctones d’ocells més exteses, ocupant l’espai i l’hàbitat potencial d’aquestes. A més a més també afecta a certs conreus com el tomàquet. A alguna zona de l’Amèrica del Sud ha esdevingut una plaga.
Situació històrica als Països Catalans: L’any 1975 es detecten en llibrertat exemplats de la cotorra de pit gris, però no és fins la dècada dels 90 que viu un creixement exponencial de la seva població. Actualment es calculen entre 2000 i 3000 exemplars als Països catalans, que habiten ambients urbans i periurbans, així com zones enjardinades i conreus. Es troba sobretot a Barcelona i municipis veïns, però també s’han establert nuclis reproductors a algun indret de l’interir de Catalunya, així com Mallorca, Menorca i Eivissa.
El morrut roig
Nom: (Rhynchophorus ferrugineus) Morrut roig
Origen: Àrees tropicals del sud-est asiàtic i la Polinèsia, des d’on s’ha extès de forma continuada per zones temperades.
Característiques: Escarabat de color marró vermellós, amb el rostre afuat, típic de les espècies de la família dels curculiònids.
Rhyncophorus ferrugineus
Biologia: Té el cicle de vida molt lligat a les palmeres. Els ous, de 2mm i blanquinosos, son postos per la femella fecundada als teixits de la palmera a partir de forats practicats per altres insectes o ferides de l’arbre. Quan neixen les larves, àpodes i piriformes, devoren voraçment la majoria de teixits de la palmera, excavant galeries de fins a 1 m de llargada. Experimenta entre 5 i 8 mudes i teixeix un capoll compacte d’entre 4 i 6 cm, per fer metamorfosi i tornar-se en fase adulta. L’escarabat no abandona el seu hoste necessàriament. Si troba parella allà mateix, pot quedar-se a l’arbre que ja ha estat colonitzat. Si no hi ha aliment, buscarà un nou arbre.
Efectes: Els efects són directes cap a les plantacions de palmeres. La predileccio principal és per la palmera canària, igual que les cotorres. Aquestes no presenten símptomes externs fins que la infecció està molt avançada. S’observa primerament l’esgrogueïment i marciment de les fulles centrals de la corona, fins que queden seques i cauen fàcilment. El tractament pot ser mecànic, químic o biològic, però supera els 100€ per palmera. S’han provat mètodes més i menys eficaços per a tractar-lo, des de l’ús d’insecticides sintètics a la injecció d’un nemàtode entomopatògen. Molt específic per a les palmeres, el morrut roig s’extén arreu on n’hi ha, presentant una gran amenaça per la única palmera de l’Europa continental, el Margalló (Chamaerops humilis), el qual es preveu que ataqui si la invasió continua.
Situació històrica als Països Catalans: Arriba a la conca mediterrània el 1990, amb una importació de palmeres que estaven suposadament infestades. El 1995 arriba a Andalusia i el 2004 és present a València i Catalunya. El 2005 els focus valencians ja eren nombrosos i es detecta també a les illes Balears. El conegut palmerar d’Elx també ha patit la plaga, de manera que al 2010 no es podia dir que estés controlada. S’aplica, aquí i n altres palmerars, un pla de protecció fitosanitària incloent perímetres de protecció.
Vinc del Zoo de Barcelona. I quan hi ets i quan hi tornes et quedes flipant. Esque n’hi ha per flipar! Qui no s’emociona veient elefants, lleons rugint, hipopòtams, guacamais, aus del paradís…? Però coi, que el Zoo està clar que és un espai lúdic i perquè gent vagi a passar el diumenge, amb nens, en família, en grupets… I em fa ràbia el Zoo. Per més d’un i de dos motius.
Lluert trobat a Collformic, al Montseny
Dos dies abans del zoo vaig estar a Collformic, al Montseny, on vam tenir la sort de trobar-nos més d’un lluert (Lacerta bilineata). Vam poder acostar-nos i fer-los més d’una foto. També va veure una àguila marcenca i una orquídia molt curiosa entre d’altres coses. El valor que té, el moment en què ho trobes, a la natura, salvatge, fan que sigui brutal. Però entres al Zoo, aleshores, i ho veus tot súperespectacular. Com pot comparar-se un llangardaix amb un lleó? Està clar que un lleó enmig de la sabana seria incomparable, però veure animals extraordinaris engabiats fa que perdin tota la gràcia. I per gràcia vull dir interès natural, curiositat per descobrir i conèixer la natura com és realment. Perquè per a conèixer la natura l’important és la natura d’on es viu. Em fa ràbia que la gent no valori la natura del seu voltant, que pot descobrir que és apassionant i està plena de curiositats que ningú coneix (aquest és un dels objectius de la revista). I més encara que s’ensenyi això als petits, a emocionar-se amb animals grossos i extraordinaris. Després veuen un escarabat que realment és molt guapo, i es queden “què es això…?” Em van fer més il·lusió els llangardaixos, sincerament.
Però esta clar que en una opinió sobre el Zoo no pot faltar la crítica a l’engabiament dels animals. Intentaré respondre a la meva ètica alhora que plantejo científicament què viuen els animals en aquests espais.
Un animal en captivitat no té res a veure amb un de salvatge. Tot el procés d’aprenentatge que patiria a la natura queda anul·lat, el que se’n veu és la part genètica. Ara bé, si es fa reproducció domèstica dins de les gàbies, és normal que els individus ensenyin als petits certes coses. Els gossets de les praderies s’aixequen i xisclen quan s’acosten depredadors. Cosa que han d’aprendre, i els del Zoo ho fan. És bastant probable que mai un voltor sobrevoli la ciutat de Barcelona i que per tant l’aprenentatge continuï però de forma inútil. Excepte en aquestes casos, la captivitat anul·la moltes de les estratègies que tenen els diferents animals. No m’agrada parlar d’instints, sinó les estratègies que segueixen per sobreviure i reproduir-se. Els animals simplement continuaran fent la seva vida però en les limitacions imposades pel perímetre humà. Allò que puguin fer ho faran, allò que no puguin no. Molts animals es veuen en situacions així a la natura. Però nosaltres, els humans, jugar a imposar aquestes condicions perquè si… em sembla aberrant. I remarco Jugar en el sentit de superioritat, no experimentar o analitzar, perquè són altres temes. He començat definint l’actual zoo com un espai lúdic i per això dic que es tracta de Jugar amb la natura.
Coneixent la història del Zoo de Barcelona, cal explicar que moltes de les espècies que hi ha provenen de antigues mansions de rics que tenien el luxe de col·leccionar animals. Molts van fer donacions, i d’altres després de la guerra els van trobar i portar aquí. Podrien deixar-se en llibertat? He dit que la captivitat anul·la parcialment els animals. És molt difícil fer reintroduccions i per això es tracta d’un procés molt lent. Però també té més història, i alguns programes de gestió i conservació si que té. Alguns…
Cocodril del Siam…Lacoste?
S’ha parlat més d’un cop de el concepte de “Zoo al segle XXI”. Sembla que hi ha gent que s’adona que això de col·leccionar animals és una cosa que com a humans hem deixar enrere. Destacaré aquí el bé que ha fet la fotografia, que ha permès continuar amb les col·leccions (una cosa ben humana) però d’una altra forma. Però ja ha sortit la idea de que el zoo es converteixi en un espai de cura o conservació de espècies amb caràcter més local. Un centre de recuperació a escala més gran. Es va proposar traslladar-lo a Caldes de Montbui. Allà es gestionaria la reintroducció de l’ós bru (Ursus arctos), de llúdries, del bisó europeu i moltes altres. De moment pel que sembla a part de tractar 5 ó 6 ocells catalans l’únic que volen fer és crear un Zoo marí al parc del fòrum, amb espais de clima tropical. O sigui que unirem l’aquàrium i crearem espais gegants per al control d’espècies exòtiques. Fa ràbia o no?
Una altra cosa és la gestió. Quant costa mantenir el Zoo? Doncs el capital no és públic del tot, i pel que sembla no en tenen prou amb l’entrada. Quina sorpresa, a l’estany dels caimants, trobar-me el cartell de la foto! Es pensen que som tontos i que pensarem que Lacoste té un súperprograma de reproducció de caimans i que treballa voluntàriament per tot el món ajudant a les selves? (…) Altres noms sortien també , ara sols recordo Haribo. Repeteixo: fa ràbia o no?
A. Ubach
Per qui vulgui veure una faceta del Zoo que no he vist i sobre la qual no he opinat. L’engabiament dels animals portat més enllà dels espais exteriors: els dormitoris. No es veuen imatges de certesa de que siguin del Zoo d’aquesta ciutat, però ho serien en veu d’aquest video. Fet per l’Associació Animalista Liberal. http://vimeo.com/42265155
El Galzeran 