El cabirol europeu (Capreolus capreolus) és l’espècie de cèrvid que més s’ha introduït a diverses serralades de muntanyes catalanes. Recuperar els ecosistemes ara fragmentats que hi havia abans de la petjada humana n’és l’objectiu. No obstant, en alguns llocs ha tingut la seva contrapartida per als pagesos.
Capreolus capreolus
El cabirol és un artiodàctil de la família dels cèrvids, de menor tamany que el cèrvol però de morfologia bastant similar. És distintiva una taca blanca a la zona anal, i el musell més aviat fosc. Els mascles tenen banyes que cauen anualment, amb les quals s’embranquen en combats per tal de fer-se amb les femelles dels grups amb què poden anar. Té hàbits solitaris, encara que les condicions d’hàbitat poden determinar comportaments més gregaris. És bastant selectiu alimentant-se, consumint preferentment matèria vegetal d’alt valor nutritiu i baix contingut en fibra. Es tracta d’una espècie que habita zones caducifòlies, a àrees boscoses que ofereixin resguard i aliment. Per això necessita dels estrats herbaci i arbustiu, i la diversitat botànica del medi.
El cabirol és present a Catalunya a moltes serralades. Mentre a moltes zones del Pirineu les poblacions són completament autòctones, s’han re-introduït i introduït en llocs com el Massís del Montseny, la Serra dels Ports, la Serra del Montnegre, i altres punts. En moltes d’aquestes zones es mantenen com a poblacions de nombre baix, sense causar problemes. A altres llocs, les poblacions s’han vist impulsades de manera que han pogut créixer i créixer. Els plans de reintroducció a les serres més petites no tenen més de 8 anys. Al Pirineu, no obstant, van començar fa més de 20 anys. L’èxit d’aquesta iniciativa ha anat seguit amb altres plans com la introducció del voltor negre, la reintroducció de l’ós bru, i altres espècies de grans vertebrats que es veuen afectats per la fragmentació dels hàbitats.
Però el cabirol ha aprofitat la seva capacitat per moure’s per diferents hàbitats i ha explotat les seves capacitats reproductores. Si en un ambient incert havia de temptar la sort i els cadells que tenia no era segur que sobrevisquessin, a les zones on millor s’ha desenvolupat ha pogut reproduir-se sense problema. Això és degut a tres factors. Un és el fet que aquesta zona dels Pirineus per sort es manté prou naturalitzada com perquè pugui haver contacte entre humans i natura. Així es veu poc probable que això arribi a passar a altres espais naturals catalans. El segon és l’absència de depredadors naturals. Els depredadors potencials del cabirol són el llop majoritàriament, i guineus i linx poden atacar a cries de vegades. O l’ésser humà, que amb tot el respecte que ha mostrat vers aquesta espècie, ara sols permet unes poques llicències de caça a l’any per tal de controlar les poblacions en algunes zones.
I perquè cal controlar les poblacions? Aquí està l’altre factor de l’èxit del cabirol: la capacitat de canviar d’hàbitat i la predilecció per ambients oberts fa que les collites de farratge per cavalls, vaques i ovelles, o collites d’aliment directament, siguin atacades. Això passa a vàries zones de l’Alt Pirineu, al Pallars Sobirà i la Vall d’Aran. Però és absurd (i propi de l’home) decidir que per a controlar les poblacions l’única opció sigui fer batudes de tant en tant. Com he dit, l’origen del problema és la pressió de l’home cap als ecosistemes, que ha canviat la fisiognomia dels ambients, fragmentant els hàbitats i impedint la vivència de moltes espècies.
Actual distribució del Llop a Espanya
Pot plantejar-se una solució natural? La re-introducció del llop sens dubte seria clau però polèmica. Normalment un 35% de la dieta dels llops són cabirols. Comptant que hi ha un alt percentatge de bestiar, caldria un pla per ajudar els pagesos per tal que no perdin els ramats. A la Sierra Norte, a Castella, hi ha llops amb localitzadors GPS que emeten un senyal que poden detectar els pagesos, cosa que aquí costaria una fortuna. Cal pensar també que gestionar-ho tot fent una força humana pot acabar de manera desconeguda, i que la reintroducció del llop podria donar-se de forma natural. Ara mateix a Catalunya hi ha entre 2 i 4 llops que venen de tant en tant dels Alps, però encara no s’ha establert cap població reproductora. És probable que es doni en uns anys.
No obstant, els pagesos del Pallars demanen ja subvencions per arreglar el problema de les collites, doncs torna a ser el sector primari que es veu en problemes per a mantenir les pràctiques tradicionals i no globalitzades, no sotmeses a les dinàmiques de les multinacionals que tracten la natura com un espai de producció.
Passejar pel carrer es converteix en una cosa rutinària quan no pensem en el propi carrer, com està fet i com podria ser. Tant a grans ciutats com a pobles recòndits i amagats passegem per carrers on hem optat per a posar una mica de vegetació. Arbres, arbustos, males herbes que creixen, encara que sigui per donar un toc de verd a l’indret. Aquest “toc” de verd reflexa una necessitat humana d’estar en contacte amb la natura, sigui directa o indirectament. Saber que tenim arbres al costat nostre, pensar que amb aquests arbres simplement estem deixant que hi hagi vida a part de nosaltres mateixos. Però fins a quin punt estem imposant la nostra dominació sobre els ecosistemes terrestres per a dissenyar aquests espais? Hem pensat algun cop en si hem d’adaptar la natura a nosaltres o ens hem d’adaptar nosaltres a ella? I si tenim en compte el procés de creixement demogràfic massiu que comporta augments en la desertització, el canvi climàtic, la desforestació… en resum ens estem carregant el planeta. No hauríem de replantejar el vincle que tenim amb la natura per tal de treballar alhora pels humans i pel planeta? Ara veurem com la flora urbana és un tema important a tractar, necessari per a entendre què faria una alzina a cada plaça i perquè només hi ha coloms als carrers.
Productors primaris
Barcelona és una ciutat situada a 43 graus sobre l’equador, inserida en un clima completament mediterrani. Aquest clima confereix a la vegetació i a la fauna les característiques de bioma de l’àrea on es troba. Les pluges abundants a la primavera i a la tardor, amb estius irregulars en què les plantes han de desenvolupar estratègies de resistència per aguantar-lo molts cops. Les plantes cormòfites confereixen quasi la totalitat de la producció primària dels ecosistemes. Això implica que incideixin en les característiques de tots els altres nivells dels cicles biològics, determinant el tipus de herbívors que hi ha, que al seu torn incideixen en el tipus de carnívors. Aquest productors primaris per tant al fer la primera reacció que agafa les molècules inorgàniques per a formar matèria orgànica, la fotosíntesi, dicten com s’estructuren les piràmides tròfiques i els cicles dels diferents ecosistemes. La successió de l’ecosistema fa “madurar” l’estat d’aquest, podent assolir un clímax amb certa estabilitat. Aleshores les espècies de artròpodes, vertebrats i altres també van variant segons el moment de la successió en què es trobi aquest ecosistema. Però el que està clar és que tot el flux de vida propi d’un bosc és el que es dóna entre animals i altres espècies que habiten el bosc.
Viburnum tinus, una de les espècies típiques de l’alzinar
Un alzinar constitueix un ecosistema típicament mediterrani, amb varis estrats. Un d’arbori, on trobem alzines (Quercus ilex) i altres arbres com roures o alguns pins. Uns d’arbustiu i arbustiu-arbori, on trobem espècies des de l’arboç (Arbutus unedo), el marfull (Viburnum tinus), i a nivell més petit el galzeran (Ruscus aculeatus), actualment ameneçada i en recessió. És l’ecosistema madur típic de la Serra de Collserola o el Montnegre, ocupant en total una cinquena part de Catalunya. També són molt comunes d’aquests ambients les pinedes de pi blanc (Pinus haleppensis) o arran de mar el pi pinyoner (Pinus pinea). I les suredes d’alzina surera i algunes rouredes conformen el conjunt de tipologia de boscos d’aquestes zones. Amb aquests arbres hi ha una certa fauna associada, que hi troba refugi i habita de forma salvatge. En una roureda podrem trobar esquirols o pica-soques, a l’alzinar associarem espècies com el pit-roig ,el gaig, el tudó… i molts d’altres. De fet els ocells poden servir bé per a observar aquesta relació arbres-fauna de l’ecosistema. Alguns ocells s’han acostumat més o menys a la presència humana, com el cas del pit-roig que no dubta a acostar-se a les zones urbanes. Però la totalitat de les espècies de l’alzinar típic es veu desplaçada i apareix una regressió en la maduresa dels ecosistemes, que perden l’eficiència i la biodiversitat. Per a comentar el cas de Barcelona cal pensar que ens trobem en un teòric espai d’alzinar-pineda a les zones més muntanyoses, i un possible ambient d’aiguamoll per l’efecte del delta del Llobregat.
Ornamental i exòtic
L’home aleshores edifica i construeix els seus assentaments, alguns de més petits i altres de massius. Però decidim, perquè ho volem, naturalitzar la ciutat. Posar arbres als carrers, arbustos a les avingudes, i més gespa als parcs i jardins. Però quins i perquè, amb quin criteri? A la ciutat de Barcelona hi ha 157.000 arbres, el 30% dels quals són plataners (Platanus hispanica). En segon lloc està el lledoner (Celtis australis), amb un 13%. I entre altres espècies podem destacar també la palmera canària (Phoenix canariensis), l’arbre de l’amor (Cercis siliquastrum)… en total unes 200 espècies.
El plataner és una espècie fruit de la unió de dos espècies antigues, Platanus orientalis i Platanus occidentalis, que ha estat plantat a la regió mediterrània com a ornamental i que s’ha semi-adaptat a l’ecosistema; és poc freqüent en ambients naturalitzats, i correspon a un arbre de ribera. Correspon a un arbre mediterrani? No dels ecosistemes de l’alzinar que parlem. L’ajuntament de Barcelona ha decidit reduir durant els pròxims anys la població de plàtans a la meitat, amb criteris de com es desenvolupa ornamentalment, a part de que a la primavera pot causar reaccions al·lèrgiques. Un article de La Vanguardia comenta aquesta iniciativa, explicant que els carrers principals de les ciutats continuaran amb plàtans “El plàtan seguirà sent una de les espècies més destacades de la ciutat i segurament la majoritària però hem de mantenir-lo sobre tot on cap i on és identitari, com a les Rambles, la Gran Via, Passeig de Gràcia o avinguda Paral·lel”. El criteri que proposa és purament ornamental.
L’article comenta que al 2011 s’han impulsat tres noves espècies, i que de cara al futur les noves espècies que es plantaran tindran criteris com el color. I que per això a la ciutat hi haurà més roses. Però on està el criteri ecològic? Hi ha una espècie de rosa que és la rosa de bardissa (Rosa sylvestris), que creix com una mala herba però que pertany a la mediterrània. Aquestes tres espècies són l’arbre del foc (Branchychiton acerifolium), un cirerer (Prunus avium), i una varietat de plataner (Platanus platanor). Segurament són espècies que poden desenvolupar-se bé a la ciutat, però no contemplen els boscos immediats per a intentar aconseguir un flux de biodiversitat real. Un cas especial i amb molta temàtica al voltant és el de la palmera canària (Phoenix canariensis) , que ha donat refugi a una espècie d’ocell ja invasora, la Cotorra argentina, i que ara és atacada per una plaga que també amenaça amb l’única palmera mediterrània, el margalló (Chamaerops humilis).
La merla quasi no es deixa veure al carrer, sols a interiors d’illa i altres espais
En canvi, hi ha zones més extenses, parcs com el Joan Miró, on l’arbre que predomina és el pi pinyoner. Per aconseguir fluxos de biodiversitat amb artòpodes i vertebrats fa falta que hi hagi pins als carrers, i alzines a les places. En aquests parcs és on es poden refugiar del soroll i els cotxes ocells com la tórtora, la cuereta, la mallerenga,la garsa, la merla… La fauna ornitològica de la ciutat de Barcelona depèn en gran part del tipus de vegetació, perquè la ciutat és un ecosistema més. Per a aconseguir que hi hagi espècies mediterrànies, s’ha de reduir la pressió que fa el creixement de la ciutat i la continua construcció d’edificis. I una alzina a la plaça oferiria a l’ecosistema un punt de maduresa, un punt on la successió ja està avançada.
Naturalització de l’espai urbà
Vist aquest exemple de l’alzinar i les places de Barcelona vull posar de manifest alguns altres casos on s’aconsegueix aquest nou concepte, de transformació dels espais urbans en ambients naturalitzats.
La pineda de pi pinyoner de Gavà i Castelldefels s’aixeca sobre un sorral portat per la sedimentació del riu Llobregat. S’aixeca així donant estructura al sòl i permetent fer créixer en certa manera l’ecosistema. Allà s’ha edificat de forma més horitzontal que vertical en alguns barris, deixant la pineda tal com està i no imposant a on ha de créixer cada arbre. Evidentment se’n van tallar per a poder fer cases, però als patis de les cases podem trobar aquest pi, i al carrer el pi no es troba de forma recta i uniforme sinó més escampat. Aquestes característiques afavoriran que la ornitofauna de la zona sigui més pròpia de l’ambient natural que de la ciutat. Serà més comú veure tudons i garses, o ocells del delta, i es veurà reduïda la població de coloms, que a Barcelona es cataloga com a plaga.
Els petits poblets de muntanya també responen freqüentment al cas en què l’home s’ha adaptat al que la Natura li ofereix. L’objectiu sempre és poder fer l’assentament adequat, però en molts casos s’aconsegueix la mínima alteració dels fluxos. És freqüent cultivar horta, però normalment es pot mantenir prou vincle com perquè les espècies salvatges persisteixin.
Conclusió
La flora urbana resulta importantíssima per a la gestió del vincle entre els espais naturals i els espais urbans. L’ecosistema mediterrani on ens trobem té unes característiques fruit de milions d’anys d’evolució que es veuen en regressió per culpa de la pressió que exerceix l’ urbanisme. Integrar els ecosistemes d’alzinar dins les zones urbanes, com la ciutat de Barcelona, és clau per afavorir un flux de biodiversitat i la potenciació d’aquesta. En un futur hauríem de poder veure la Gran Via de les Corts Catalanes plena de romaní que apagui la pol·lució dels cotxes. Per tant, una alzina a cada plaça!
El Galzeran 