No fa falta que em presenti, et coneixes amb els meus des de fa 200.000 anys. No sóc el teu company més recent, ni el més estrany, ni tan sols el més excepcional. Tinc moltes coses a dir-te. Masses. Te’n preguntaria moltes sobre el teu passat, i t’ensenyaria com admiro el teu present. Tractaré d’explicar-te què sento amb tu.
Primer de tot, gràcies per sorprendre’m cada dia. Les coses noves que m’ofereixes diàriament fan que pugui oblidar que només hi hagi una manera d’entendre el món, i que és tanta la diversitat que existeix que em fa pensar que mai s’acabarà. M’agrada estudiar-te perquè de tu no paro d’aprendre coses. M’agrada observar-te perquè em fas feliç. I Encara em fas més feliç quan veig en els humans una part de tu. Quan veig que els humans podem participar de tu alhora que som com som. Però és curiós com de vegades et comprenc més a tu que a molta gent. Comprenc i admiro com funciones, des de les muntanyes més altes fins a les fosses més profundes, des dels vents que bufen al Nord fins a les tempestes que cauen al Sud. Des dels productors que de la matèria inerta creen vida fins als depredadors que cacen sense pietat per alimentar-se i sobreviure. Comprenc els cicles vitals de les teves criatures més petites, paràsites o lliures, i com aquests cicles es sincronitzen amb tot el cosmos que conformen els sistemes amb què t’organitzes.
I de vegades em costa molt entendre la gent. Perquè hi ha gent que destrueix vides gratuïtament. Perquè tot queda fragmentat i permeten que la terra deixi de ser fèrtil. No pot ser que les virtuts que al llarg dels anys hem anat adquirint es tornin en contra nostra, manipulin i impedeixin que tant tu com jo puguem conviure. Veig gana, veig set, veig com el poder acapara els valors que he aconseguit entendre. I veig com esgoten egoistament els teus recursos, fins al punt de trencar amb la teva dinàmica i imposar canvis que ens afectaran a tots. Alguns dels nostres et defensen. N’hi ha que parlen d’animals, altres d’arbres o collites, alguns simplement es centren en la contaminació que t’aboquem diàriament… Jo en el que penso és en el que ens uneix i ens separa. En tot allò que puc fer per apreciar-te i potenciar-te, i l’únic que demano a canvi és poder continuar caminant a través teu, estudiant i aprenent.
Sé que tu ets egoista en molts aspectes i que la base que ens constitueix ho porta escrit. Però els humans comptem amb idees que són la nova base que constitueix la nostra espècie. Si podem convertir en altruistes aquestes idees, no comprenc perquè el nostre vincle no flueix més. Recordo que fa anys eres tractada com un Déu. El respecte cap al teu estat més salvatge regia la vida de molta gent. Amb el temps el resultat ha sigut el contrari. Ara nosaltres creiem que som el teu Déu. Et jutgem, et modifiquem, decidim que pot continuar existint i què no, i a on pot fer-ho. El que vull dir-te és que espero que tinguis confiança. Que tu facis la teva sense importar què pensin els demés, i que confiïs que hi ha gent com jo que lluitarà perquè això pugui ser. Que em declaro aquí militant de la vida, i que molts ho fan cada dia. No descansis, que a tu no t’ha arribat l’hora.
La gran importància ecològica i econòmica de les zones humides es plasma en el naixement de la cultura neolítica, que va sorgir a les ribes dels grans rius de l’Orient Mitjà ( el Creixent Fèrtil). I no és d’estranyar que la major part de la població mundial visqui en zones properes a lleres o deltes de grans rius. A casa nostra, als Països Catalans, el percentatge de territori en zones humides és baix, encara que alguns punts esdevinguin dels llocs amb les terres més fèrtils de tot el Mar Mediterrani, com són els deltes de l’Ebre i el Llobregat. Tot i això la seva destrucció és desorbitada però la seva destrucció és desorbitada. No és d’estranyar que cada dia de 2 de febrer es celebri el dia internacional de les Zones humides per garantir la conservació d’aquests espais d’alta biodiversitat.
Aquest darrer any no es troba exclòs de nous intents de la destrucció de les poques zones humides intactes que queden en el nostre litoral. Aquest curs hem hagut de batallar per defensar el Delta de Llobregat, zona d’estratègia social per l’agricultura de km0 a l’àrea metropolitana, davant un macroprojecte de casinos. El projecte anomenat Eurovegas ha semblat una desviació de l’atenció mediàtica per poder tirar endavant el BCN World en una altra zona sensible del litoral català. La ubicació d’aquest nou projecte inclou les zones humides de la Pineda, en particular l’espai de la Sèquia Major. Aquesta zona està catalogada com a espai d’interès natural (PEIN) per la Generalitat de Catalunya i forma part de la Xarxa Natura 2000.
Però no només hi ha noves accions en el Principat, en aquest darrer any s’ha hagut de batallar per Ses Fontanelles que és la darrera gran zona humida de Palma davant l’amenaça d’una nova urbanització. I no tots són males notícies, per exemple al marjal Benicàssim hi ha hagut una sentència en contra de construcció un camp de golf en aquesta zona humida.
Tores a la Punta de la Banya, un de les úniques Reserves Natuals que conformen el conjunt de les zones humides catalanes.
Són per aquests motius que des del Galzeran animem a les organitzacions ecologistes, polítiques i a la ciutadania a seguir defensant el projecte d’un país respectuós i adequat a les nostres particularitats ambientals!
Això només pretén ser una petita reflexió sobre els incendis i l’espècie humana. No deixa de ser curiós que el foc sigui una de les coses més incontrolables de la natura, i una de les primeres que l’Homo sapiens aprèn a dominar. Dominar el foc és l’inici de la tecnologia, el moment en què no solament usem eines de l’entorn per al nostre fi, com podria fer un simi o un còrvid, sinó que el foc modifica l’estat de les coses i permet que el canvi de l’estat de la matèria sigui ràpid i accelerat, aprenent a cuinar i a escalfar-se per a fins diversos.
Això en un principi. Però és ben diferent pensar que els humans ens hem adaptat al foc. Som nosaltres qui adaptem el foc a les nostres necessitats, però l’ens natural continua incontrolable com un cavall desbocat per a nosaltres. Hem canviat tant que no podem domar-lo. M’explicaré.
Primer vull calmar la gent que pateix pels boscos cada cop que hi ha un incendi per aquí a prop. Els incendis són el fenomen natural que colpeja el clima mediterrani per excel·lència. Mentre al carib pot haver huracans o tornados, al Japó hi ha volcans per les plaques tectòniques… aquí al mediterrani hi ha incendis. Això és així des de que es conforma el bioclima en qüestió, el més recent que coneixem, que tan sols té uns 3 milions d’anys. Mantenim una aridesa estival i els pics de pluja són a la primavera i la tardor. Tant és així que trobem adaptacions al foc a la natura.
L’alzina surera (Quercus suber), per exemple, amb la gruixuda capa de suro que té, pot resistir amb facilitat incendis esporàdics. Si crema la vegetació del seu voltant, s’ha de pensar que aquesta pugui ésser ruderal i créixer espontàniament, fent una colonització relativament ràpida. El pi blanc (Pinus haleppensis), és una planta piròfita. Aprofita les altes temperatures per a obrir les pinyes i disseminar les llavors alades, sortint amb força després dels incendis. Moltes altres plantes poden aguantar encara que sigui mantenint les gemmes d’alguna manera. El que vull dir en realitat és que en el que ens hem de fixar és en quines són les espècies dominants dels boscos que cremen. Un incendi al Pirineu sí que és una cosa greu, perquè el bioclima que hi correspon per altitud i fisiognomia és diferent, les espècies vegetals són diferents.
No vull defensar els incendis per res. Són una putada i desconec les possibles adaptacions de la fauna, que seran segurament comportamentals. Però l’origen dels focs és un 90% provocat per causes humanes. Del 10% restant, el 90% són fenòmens naturals que colpegen construccions humanes mal fetes. Un estudi sobre el pi blanc mostra com aquest ha desenvolupat la capacitat piròfita que té al llarg dels últims milions d’anys, convivint conjuntament amb l’espècie humana. Per tant som els humans els que hem exercit la pressió de selecció perquè així sigui.
Encabint ara el tema en un marc més global, solament falta dir que el canvi climàtic propiciat per les dinàmiques anti-ecològiques i destructores del fals “món il·limitat” en que vivim afavoreix la desertització de moltes zones. La vegetació es torna àrida i més vulnerable al foc. Fa més calor, plou menys i la capacitat de resiliència dels sistemes naturals s’acosta al seu punt de caiguda.
Per acabar, per això, vull comentar que a Catalunya un 60% del territori és massa forestal, fruit de moltes iniciatives que han vingut després de l’èxode rural. Si podem mantenir això amb tota la diversitat que hi ha, ens demostrarem a nosaltres mateixos que es pot conviure amb la natura i propiciar la potencialitat d’aquesta.
Suredes cremades a l’incendi de l’Alt Empordà, un dels més colpidors després del desastre que va patir el País Valencià. No obstant Aecork assenyala que hi haurà un ràpid rebrotament i poques consqüències en aquests espais.
El planeta no és una fotografia, no el podem entendre com una entitat estàtica i ni molt menys inalterable. Els ecosistemes i les espècies que hi viuen han canviat i canviaran mentre existeixin, tot i així, els humans etiquetem espècies com etiquetem persones segons la seva procedència u origen. Quan una espècie es trobada en un ecosistema quan fa uns anys no hi era se la classifica com a exòtica, introduïda, forànea, al·lòctona, importada… Quan aquestes espècies estrangeres s’estableixen en un ecosistema, es a dir, que poden mantenir una població estable, se les anomena de dues maneres diferents segons si depenen dels sistemes humanitzats o no. En el primer cas s’anomenarien espècies adventícies, subespontànies o casuals i en el segon cas es diria que l’espècie s’ha naturalitzat o establert en aquest nou ecosistema. Fins aquí tot semblen flors i violes però el moviment i introducció de determinades espècies en ecosistemes concrets pot portar a una catàstrofe natural i quan això afecta a espècies, entorns o recursos necessaris per l’home la cosa ja es posa més interessant. El següent punt d’aquesta terminologia és el més famós, espècie invasora. Aquest reconeixement se li dóna a les espècies que s’han naturalitzat i que tenen una gran capacitat de propagació, tant en número d’individus com en distància. Quan aquestes espècies invasores són capces d’alterar substancialment els ecosistemes natius i ocasionar impactes econòmics se les anomena també invasores, pesta o plaga. Aquestes últimes són les més estudiades per tal de trobar una forma eficaç de combatre-les en els casos en que interessa.
Un cop definides les diferents categories d’espècie no nativa cal fer-nos una idea de la probabilitat de que una espècie pugui arribar a esdevenir invasora. Tinguem present que degut a la mà de l’espècie humana el nombre d’espècies que creuen barreres geogràfiques o que arriben a nous indrets és elevadíssim, ja sigui de forma intencionada o accidental. El tràfic d’animals exòtics, la jardineria, l’agricultura, aigua de llast dels vaixells… El simple va i ve de comerç i viatgers arreu del món facilita també que qualsevol llavor u ou d’invertebrat pugui arribar a un nou ecosistema i esdevenir un problema. Evidentment no totes les espècies que arriben a un nou indret esdevenen invasores, només un petit nombre es poden arribar a naturalitzar i només un petit nombre d’aquestes pot esdevenir invasora. Tot i així el nombre d’introducció de noves espècies és elevadíssim i per tant trobem en el nostre territori un elevat nombre d’aquestes espècies, algunes de les quals són descrites en els articles dels meus amics.
Així doncs cal tenir clares totes les peces del trencaclosques per ser eficients a l’hora de tractar el problema de les invasions biològiques. Cal entendre el cicle biològic de l’espècie implicada, el paper que té en el seu ecosistema originari i el paper que adquireix en el nou ecosistema degut a les diferents característiques respecte al primer (la disponibilitat de recursos, la presència/absència de competidors…). Les espècies invasores solen reunir un seguit de característiques, no totes necessàries: elevada fecunditat, creixement ràpid, reproducció asexual o partenogènesi, tolerància a contaminants, al·lelopatia, gran capacitat de dispersió… El coneixement dels nostres ecosistemes, de les espècies que viuen en ells i de les interaccions que estableixen ens pot facilitar la gestió davant una invasió.
Per anar acabant aquesta breu introducció a l’estudi de les espècies invasores m’agradaria donar un premi en forma de punxa de Galzeran al cul de l’espècie humana la qual surt malparada, un cop més, ja que el seu paper en tot aquest assumpte és de doble tall. Per començar, la nostra activitat és el vector majoritari d’introducció de noves espècies, ja sigui de forma intencionada o accidental. I per finalitzar som, nosaltres mateixos, l’espècie més destructiva i invasora que ha vist mai el nostre planeta.
Així doncs no ens enfadem amb els mosquits tigre (Aedes albopictus), ni amb la Vespa velutina, ni amb els silurs (Silurus glanis)… Nosaltres els hi hem donat l’oportunitat de proliferar i fer més i més gran la seva població i el seu territori i ells l’han sabut aprofitar.
Les espècies invasores representen un problema a diversos nivells (biodiversitat, economia, sanitat…) i els seus efectes s’acostumen a veure accentuats en aquelles zones d’introducció geogràficament petites. En aquest sentit trobem el cas de les illes, zones geogràficament aïllades i amb una extensió limitada i reduïda. Aquestes característiques fan que els ecosistemes de les illes hagin evolucionat, generalment, d’una manera molt diferent als ecosistemes continentals, presentant un nombre més reduït de competidors i major quantitat d’endemismes. Això fa que els ecosistemes insulars siguin especialment vulnerables a les espècies al·lòctones amb capacitat d’invasió, ja que al no trobar-se espècies competidores ni altres factors reguladors de la població propis de la seva zona d’origen, són capaces de reproduïr-se i extendre’s d’una manera a la que les espècies autòctones no poden fer front. Això acaba amb el desplaçament d’aquestes espècies natives que, de desaparèixer totalment i tranctant-se moltes d’elles d’espècies endèmiques que no es troben enlloc més d’aquest planeta, resultaria en una gran pèrdua per a la biodiversitat. I el més greu de tot és que, com ja s’ha anat veient, la majoria d’introduccions d’espècies forànies es dóna per la mà d’aquesta gran espècie “invasora” que rep el nom d’Homo sapiens i que, tristament, acostumen a succeïr essent-ne plenament conscients.
Un exemple insular d’aquest fet als Països Catalans, és el de l’illa de Menorca. En aquest cas la sensibilitat a espècies invasores és encara més gran a causa de les seves dimensions relativament reduïdes que es tradueixen en un menor nombre d’espècies possibles existents al seu territori (a causa de la menor quantitat de recursos, en termes de fonts d’aliment i d’espai, en comparació amb el continent). A Menorca són diverses les espècies exòtiques que han esdevingut invasores amb el pas del temps; hi trobem tant casos de flora com de fauna.
Entre les espècies vegetals naturalitzades (que són capaces de mantenir poblacions estables al medi natural sense la intervenció humana directe) trobem la “patata frita” (Carpobrotus edulis) pròpia del sud d’Àfrica que ha colonitzat la costa nord de l’illa desplaçant a nombroses espècies autòctones, la canya (Arundo donax) originària d’Àsia i perillosa de cara a la possibilitat d’incendis i altres espècies com Pitosporum tobir i Ipomaea indica que s’han extès a partir de jardins domèstics.
De cara a la fauna introduïda, hi ha moltes espècies animals que antigament no habitaven en terres menorquines i que la mà de l’esser humà les hi va portar. Algunes porten a l’illa alguns segles, com ara les ovelles, gats i rates (introduïts al voltant dels segles XVIII i XIX) i fins i tot, algunes es confonen amb espècies pròpies i endèmiques de l’illa. És el cas de la sargantana italiana (Podarcis sicula) i la sargantana mora (Lacerta perspicillata), ambdues presents a l’illa de Menorca i que varen ser introduïdes en temps d’important navegació en què vaixells comercials rodaven per tot el Mediterrani. Aquestes dues espècies varen desplaçar totalment l’espècie endèmica, la sargantana balear (Podarcis lilfordi) que va deixar d’estar present a l’illa de Menorca i únicament se la pot trobar a diversos illots al voltant de l’illa principal. Als diversos illots s’hi troben diferents subespècies de sargantana balear i les dimensions realment reduïdes d’aquests trossos de terra les fan extremadament vulnerables a l’entrada de qualsevol depredador o competidor (rates, altres sargantanes…) que poden arribar en les barques d’aquells humans despistats i sense consideració per la biodiversitat. Altres espècies invasores com la tortuga de Florida (Trachemys scripta) o el cranc americà (Procambarus clarkii) han tingut també fortes repercusions en els ecosistemes aquàtics menorquins. Però el procés d’invasió per part d’una espècie no té cap relació amb la seva mida, ja que espècies realment petites tenen, també, grans repercusions. És el cas de la formiga argentina.
Nom:Linepithema humile
Origen: Aquesta espècie de formiga és originària de Sud-amèrica, concretament es troba al nordest d’Argentina, Paraguai, Uruguai i al sud de Brasil. Actualment es troba present a tots els continents excepte a l’Antàrtida. La seva capacitat de dispersió és realment gran si tenim en compte que ha arribat a localitzacions molt allunyades del seu territori originari, com ara Noruega, el Japó, Nova Zelanda i Hawaii.
Característiques: Formen part de l’ordre Hymenoptera i de la familia Formicidae. Es tracta d’una formiga de mida petita, le reina medeix uns 4 mm de llargada i les obreres uns 2-3 mm, de superfície corporal llisa, brillant i coloració marronosa (OLIVERAS, 2005). Al contrari que moltes altres espècies de formigues, i artròpodes colonials, no existeix divisió de castes entre les obreres de la formiga argentina.
Biologia: La formiga argentina té preferència per zones humides, amb presència permanent d’aigua, així com àrees urbanes, granges, cultius amb reg. Les obreres tenen un caràcter nerviós, de moviments ràpids i treballant constantment. Acostumen a formar fil·leres llargues que enllaçen el niu amb alguna determinada font d’aliment.
Aquesta espècie és poligínica, és a dir, té diverses reines en un sol formiguer (a diferència d’altres espècies que sols acostumen a tenir-ne una). Això, juntament amb el fet que cada reina posa entre vint i trenta ous diaris, promou uns nivells de creixement poblacional major que els de les formigues autòctones de les zones en què s’introdueix la formiga argentina.
Efectes: La formiga argentina presenta una capacitat d’invasió molt gran a causa de les seves característiques biològiques (poligínia, gran creixement poblacional, resistència a malalties presents a les zones d’introducció…) però, sobretot, a una sèrie de canvis comportamentals que es produeixen durant la introducció i establiment d’aquesta formiga. En el seu hàbitat natural, aquesta espècie s’organitza en colònies separades que competeixen entre elles (com les altres espècies), però en les poblacions introduïdes presenta una organització social atípica, de tipus unicolonial, en què es formen supercolònies, en què els diversos nius es troben interconnectats i, en comptes de competir, cooperen (no hi ha competència intraespecífica). Aquestes supercolònies poden extendre’s molts de quilòmetres. Es creu que totes les formigues argentines de Menorca formen una sola supercolònia. Aquest gran poder cooperatiu fa que sigui difícil prendre mesures per controlar-ne el crexiement poblacional. I tot això representa un gran problema, ja que les formigues tenen papers importants en l’equilibri dels ecosistemes (competència i desplaçament d’altres espècies autòctones, dispersió de llavors…).
El Galzeran 