Descripció:Batrachochytrium dendrobatidis és un fong quítrid paràsit no hifal que està associat amb el descents de població d’amfibis endèmics dels Països Catalans. És un organisme sapròfit que s’alimenta de la degradació de queratina i quitnia. Aquest fong causa micosis cutània que és una infecció fungal de la pell, anomenada quitridiomicosis, en amfibis en estat salvatge i en captivitat. Va ser descrit per primer cop l’any 1998. Isolat en el zoo del Bronx a New York.
Distribució geogràfica mundial Àrea de distribució nativa: Àfrica pot ser l’origen del fong quítrid. Les evidències que el suporten són (i) el lloc més proper conegut d’inici de l’infecció és Àfrica, (ii) el principal hoste és Xenopus laevis no demostra símptomes de malaltia quan és infectat pel fongs, i (iii) hi ha una plausible ruta (lligada a l’extradició internacional de X.laevis) que explica el movimeent de la malaltia des de l’Àfrica a altres parts del món, entre elles els Països Catalans. Xenopus laevis és un del 5 organismes més utilitzats a la investigació genètica.
Informació complementària
S’incorpora a la llista d’espècies invasores a l’Estat Espanyol, l’any 2012.
Origen: Sud-Est Asiàtic: Índia, Indoxina, Xina, illes de Java, Lombok i Hong Kong.
Característiques: Himenòpter de la família dels vèspids, característic per una mida considerable, d’entre 3 i 4 cm de longitud. Té el cap i el tòrax de tonalitats més aviat fosques. La morfologia és molt similar a les vespes autòctones, encara que la delaten la mida i una única franja groga més ampla a l’abdomen.
Biologia: Es tracta d’una vespa depredadora d’abelles, que construeix un rusc a la primavera amb textura de paper, que pot arribar a amidar 80 cm d’amplada. El niu se sol fer a dalt dels arbres però també pot estar a prop del terra o inclús en edificis humans. Pot arribar haver 2000 vespes per niu. La colònia no és estable al llarg de l’any. A l’hivern solament s’alimenten les reines fecundades, i cap al març, un cop l’aliment està garantit i el rusc construit, es comencen a pondre ls ous. Dels primers ous sortiran vespes treballadores i dels últims, al final de l’estiu, mascles. Els mascles podran fecundar les femelles. Per a tornar a començar el cicle. Al final de cada any, la vespa reina mor i les seves filles fecundades són les que podran construir un nou rusc l’hivern següent.
Efectes: Al ser depredadora d’abelles, la Vespa velutina causa efectes importants a dos nivells. Un l’apicultura i agricultura, i l’altre als ecosistemes en general. Les vespes ataquen ruscos tot el dia ininterrompudament de juny a desembre. És conegut que unes poques vespes poden acabar amb centenars d’abelles en unes poques hores, per la seva voracitat. Si una vespa aconsegueix entrar dins del rusc de les abelles, pot acabar amb la colònia sencera. L’abella de la mel (Apis melifera) és una espècie clau en molts ecosistemes, per la seva funció pol·linitzadora. Tant és aixi que és vital per a la pol·lintzació de flors en camps de fruiters o a boscos i prats salvatges on hi ha moltes plantes que la necessiten per a la formació de llavors per a noves generacions. A l’Àsia l’abella que conviu amb la V. Velutina, Apis cerana, té un mecanisme desenvolupat per a contraatacar-la, cosa que aquí no hi és. Consisteix en què un grup d’abelles atrapa la vespa i forma una pilota al seu voltant. Quan la temperatura de la pilota es troba per sobre de 45 ºC, la vespa mor.
La Vespa velutina també ha causat problemes en humans de forma directa, amb picades considerablement més fortes que les vespes normals.
Situació històrica als Països Catalans: Les aparicions d’aquesta espècie són recents, no obstant ja s’ha catalogat com a espècie invasora. Va arribar probablement en un vaixell a França al 2004 des d’on es va extendre cap al Sud, fins arribar a creuar els Pirineus, primer per la banda més occidental al País Basc, i actualment per la banda oriental. El 2009 ja va ser vista a la Catalunya Nord. Els apicultors catalans ja preveien que apareixeria, ja la sorpresa inicial va ser a França. A les comarques gironines ja s’han activat dispositius trampa per part dels apicultors. Hi ha molta varietat de trampes, des d’embuts casolans a peces de metall especials que solament atrauen aquestes vespes. Aquest abril passat va ser capturada per primer cop una Vespa reina.
Phoenix canariensis és el nom científic de la palmera canària, un popular arbre ornamental de zones litorals que és exòtic en tots els sentits, ja que confereix a pobles i ciutats exotisme, un anhel de carib portat per la globalització. Aquesta espècie no respon amb l’ecologia pròpia dels ecosistemes mediterranis per cap banda, incomplint possibles criteris de naturalització dels espais urbans, que ajudarien a la biodiversitat i als fluxos possibles entre ecosistemes naturals. L’urbanització degrada mica en mica l’entorn. L’única palmera pròpia de tot el continent europeu és el margalló, Chamaerops humilis, que està sent també plantat i reintroduÏt a vàries zones, però que hauria de substituir completament els exemplars de palmera canària. La palmera canària no és pròpiament invasora, ja que sols creix cultivada. Però porta vinculades dues espècies que sí que ho són, i que aprofiten el nínxol conferit per afectar de diferents manres als sistemes naturals. Cal recordar que el pilar principal és la canària, però també són presents Phoenix dactilifera, la palmera datilera, o la Washingtònia (Washingtonia filifera).
Cotorres
Nom: (Myopsitta monachus) Cotorra de pit gris
Origen: Amèrica del Sud, la seva distribució va des del centre i nord d’Argentina, fins a Bolívia.
Característiques: Psitàcid inconfusible pel color i el soroll que emet. Tota verda excepte per la cara i el pit, de color grisós. Una altra espècie similar però de mida més grossa i no tant invasora és la cotorra de Kramer (Psittacula krameri), que es distingeix per tenir el bec vermell i ser tota verda.
Biologia: Espècie dotada d’una gran flexibilitat comportamental. Al seu hàbitat és una espècie generalista, mentre que en el procés de colonització es mostra en un principi especialista per cercar llocs favorables. Sovint escull el lloc per la presència d’altres nius, que indiquen la qualitat de l’emplaçament.
Una cotorra al parc de Palau Reial, on la població nidifica sobre espècies de pi.
Construeix nius comunitaris amb finalitats tant reproductives com per dormir durant l’any, que li serveix de protecció davant de depredadors i el fred. Per això passa la major part del temps dedicada a la construcció. El niu és fet de branques i té forma globular, amb una obertura i túnel que condueix a una cambra interior. La construccó comunal juxtaposa nius com aquest en un mateix arbre, independents en les seves entrades. A Catalunya nidifica principalment a arbres exòtics, amb preferència per les palmeres, però també pot trbar-se en pi blanc o xiprers.
Efectes: La gran capacitat de colonitzar d’aquesta espècie té un efecte directe sobre la fauna ornítica dels espais urbans. El nínxol que ocupen les cotorres dins els ecosistemes desplaça la possibilitat de tenir les espècies autòctones d’ocells més exteses, ocupant l’espai i l’hàbitat potencial d’aquestes. A més a més també afecta a certs conreus com el tomàquet. A alguna zona de l’Amèrica del Sud ha esdevingut una plaga.
Situació històrica als Països Catalans: L’any 1975 es detecten en llibrertat exemplats de la cotorra de pit gris, però no és fins la dècada dels 90 que viu un creixement exponencial de la seva població. Actualment es calculen entre 2000 i 3000 exemplars als Països catalans, que habiten ambients urbans i periurbans, així com zones enjardinades i conreus. Es troba sobretot a Barcelona i municipis veïns, però també s’han establert nuclis reproductors a algun indret de l’interir de Catalunya, així com Mallorca, Menorca i Eivissa.
El morrut roig
Nom: (Rhynchophorus ferrugineus) Morrut roig
Origen: Àrees tropicals del sud-est asiàtic i la Polinèsia, des d’on s’ha extès de forma continuada per zones temperades.
Característiques: Escarabat de color marró vermellós, amb el rostre afuat, típic de les espècies de la família dels curculiònids.
Rhyncophorus ferrugineus
Biologia: Té el cicle de vida molt lligat a les palmeres. Els ous, de 2mm i blanquinosos, son postos per la femella fecundada als teixits de la palmera a partir de forats practicats per altres insectes o ferides de l’arbre. Quan neixen les larves, àpodes i piriformes, devoren voraçment la majoria de teixits de la palmera, excavant galeries de fins a 1 m de llargada. Experimenta entre 5 i 8 mudes i teixeix un capoll compacte d’entre 4 i 6 cm, per fer metamorfosi i tornar-se en fase adulta. L’escarabat no abandona el seu hoste necessàriament. Si troba parella allà mateix, pot quedar-se a l’arbre que ja ha estat colonitzat. Si no hi ha aliment, buscarà un nou arbre.
Efectes: Els efects són directes cap a les plantacions de palmeres. La predileccio principal és per la palmera canària, igual que les cotorres. Aquestes no presenten símptomes externs fins que la infecció està molt avançada. S’observa primerament l’esgrogueïment i marciment de les fulles centrals de la corona, fins que queden seques i cauen fàcilment. El tractament pot ser mecànic, químic o biològic, però supera els 100€ per palmera. S’han provat mètodes més i menys eficaços per a tractar-lo, des de l’ús d’insecticides sintètics a la injecció d’un nemàtode entomopatògen. Molt específic per a les palmeres, el morrut roig s’extén arreu on n’hi ha, presentant una gran amenaça per la única palmera de l’Europa continental, el Margalló (Chamaerops humilis), el qual es preveu que ataqui si la invasió continua.
Situació històrica als Països Catalans: Arriba a la conca mediterrània el 1990, amb una importació de palmeres que estaven suposadament infestades. El 1995 arriba a Andalusia i el 2004 és present a València i Catalunya. El 2005 els focus valencians ja eren nombrosos i es detecta també a les illes Balears. El conegut palmerar d’Elx també ha patit la plaga, de manera que al 2010 no es podia dir que estés controlada. S’aplica, aquí i n altres palmerars, un pla de protecció fitosanitària incloent perímetres de protecció.
Origen : Aquest mapa ens mostra la distribució actual del silur. En color roig trobem les zones d’on n’és nadiu, en taronja on ha estat introduït i en blau,les zones marítimes on se l’ha divisat. Com es pot veure aquest prové de la zona central i est d’Europa i ha estat introduït no només a casa nostra, sinó a altres zones com les illes Britàniques, els països de Benelux, França i Itàlia.
Característiques: Aquest peix de la família dels silúrids pot arribar a mesurar dos metres i mig i pesar un centenar de quilos. El silur més gran pescat, fou documentat al riu Po (Itàlia) i feia 2,78 m de longitud i 144 kg. En són característics els bigotis que té, 2 llargs sobre la mandíbula superior, els qual són mòbils i els serveixen per detectar les preses, i 4 curts sobre la mandíbula inferior. La seva pell no té escates i la té coberta d’una substància gelatinosa.
Biologia: És un depredador nocturn bàsicament ictiòfag, però també pot gaudir d’un ampli ventall de preses. Podem trobar a la seva dieta invertebrats, petits crustacis, i es creu que els més grans fins i tot es poden alimentar de granotes, ratolins i algun ocell aquàtic. Pot arribar a viure fins els 80 anys. En tenir-ne un o dos i arribar als quilos ja pot fer la seva primera posta. Aquesta es fa quan la temperatura ronda els 20 ºC, així que depenent de la zona ocorre entre l’abril i agost.
Efectes: Aquesta espècie té una de les característiques claus per haver esdevingut una bona invasora, no té cap depredador. Creix a voluntat sense cap regulador natural de la seva població, però ella si que ha afectat, i bastant, els peixos autòctons. Es considera el silur com el causant de la desaparició del Barb (Barbus barbus) al llit mitjà de l’Ebre. Aquesta desaparició es relaciona amb l’augment de les algues de la zona ja que el barb n’era un gran comensal. També s’ha arribat a dir que als pantans amb silurs s’ha vist reduïda la població d’aus aquàtiques, cosa a demostrar encara. El que sí que està clar és que en no tenir res que el freni, creix i es reprodueix sense fre i això fa que cada cop sigui més gros i hagi de menjar més. Arriba a unes mides que el converteixen realment en un depredador ferotge.
Situació històrica als Països Catalans: Tot començà el 1974, quan el biòleg alemany Roland Lorkowski entrà un dia a territori català amb, segons diuen, 32 cries de silur. Les soltà al pantà de Mequinensa i des de llavors s’ha expandit per la conca de l’Ebre. També fou introduït a la conca del Ter, i del Llobregat. Notícies recents el situen ja a l’Albufera on el dia 9 d’aquest mes es va capturar el tercer exemplar des del juny.
Realment el que fa encara més especial aquest cas d’espècie invasora és que hi ha gent que li interessa que existeixi als nostres rius. No és com molts altres casos per efectes de deixadesa dels propietaris (com el cas de la tortuga de Florida), o per transport involuntari dels humans, en aquest cas fou voluntari i hi ha empreses que s’estan enriquint amb això. Trobem pàgines especialitzades amb la pesca del silur al baix Aragó. (www.siluromundi.com). Aquest fou introduït per la pesca esportiva i ara aquestes empreses n’estan recollint els fruits.
Moltes són les mesures amb les que es pretén eradicar una malaltia. Una d’elles va comportar la introducció de la gambúsia a les zones humides mediterrànies, peix americà que en un principi es menjava les larves de mosquit (el vector del paludisme). Però com es va poder comprovar en els següents anys, no solament el peix va ser incapaç d’acabar amb els mosquits sinó que va anar desplaçament altres amfibis i peixos autòctons com el fartet. La seva gran capacitat d’adaptació i la seva agressivitat van fer que el plaguicida es convertís en plaga.
Nom: Gambusia holbrooki, Gambúsia.
Origen: Originària de la costa Atlàntica d’Estats Units i introduïda a tota Europa, Àsia, Àfrica i Austràlia.
Característiques: Peix d’entre 30 i 50 mm. Presenten un acusat dimorfisme sexual sent els mascles més petits que les femelles. Durant el procés de maduració l’aleta anal dels mascles es modifica formant un òrgan copulador o gonopodi. La boca, dotada de petites i agudes dents, s’obre en posició lleugerament oblicua. L’aleta dorsal està lleugerament endarrerida respecte a l’anal. De coloració grisosa i sovint amb una línia negra sobre l’ull. La femella té una taca negra abdominal característica.
Biologia: la gambúsia prefereix les aigües lentes, basses… de vegetació abundant i poca profunditat. Tolerant una certa salinitat. Suporta perfectament zones molt contaminades amb elevades temperatures i baixes concentracions d’oxigen dissolt.
Espècie ovovivípara (de fecundació interna), sexualment molt precoç i fecunda. Arriben a la maduresa sexual a les sis setmanes i donen a llum entre 15 i 32 cries a cada posta, successives durant tota l’època de reproducció que va de maig a octubre.
Tot i presentar variació ontogenètica i estacional, s’alimenta bàsicament de petits crustacis i insectes, en gran proporció larves de dípters i copèpodes.
Efectes: té un elevat impacte sobre les poblacions de peixos natius, especialment sobre els ciprinodòntids autòctons com el fartet (Aphanius iberus), el fartet andalús (Aphanius baeticus) i el samaruc (Valencia hispanica). Per contra, no s’ha observat, des de la seua introducció, algun efecte sobre les poblacions de mosquits.
Distribució a Catalunya: Al Principat la van introduir al 1921 i n’hi ha pràcticament a tots els rius encara que no ocupen mai tot el curs sencer. Normalment per baix dels 1000 m.
El Galzeran 