Ooh!! el Zoo!!!

Vinc del Zoo de Barcelona. I quan hi ets i quan hi tornes et quedes flipant. Esque n’hi ha per flipar! Qui no s’emociona veient elefants, lleons rugint, hipopòtams, guacamais, aus del paradís…? Però coi, que el Zoo està clar que és un espai lúdic i perquè gent vagi a passar el diumenge, amb nens, en família, en grupets…  I em fa ràbia el Zoo.  Per més d’un i de dos motius.

Lluert trobat a Collformic, al Montseny

Dos dies abans del zoo vaig estar a Collformic, al Montseny, on vam tenir la sort de trobar-nos més d’un lluert (Lacerta bilineata). Vam poder acostar-nos i fer-los més d’una foto. També va veure una àguila marcenca i una orquídia molt curiosa entre d’altres coses.  El valor que té, el moment en què ho trobes, a la natura, salvatge, fan que sigui brutal. Però entres al Zoo, aleshores, i ho veus tot súperespectacular. Com pot comparar-se un llangardaix amb un lleó? Està clar que un lleó enmig de la sabana seria incomparable, però veure animals extraordinaris engabiats fa que perdin tota la gràcia. I per gràcia vull dir interès natural, curiositat per descobrir i conèixer la natura com és realment. Perquè per a conèixer la natura l’important és la natura d’on es viu. Em fa ràbia que la gent no valori la natura del seu voltant, que pot descobrir que és apassionant i està plena de curiositats que ningú coneix (aquest és un dels objectius de la revista). I més encara que s’ensenyi això als petits, a emocionar-se amb animals grossos i extraordinaris. Després veuen un escarabat que realment és molt guapo, i es queden “què es això…?” Em van fer més il·lusió els llangardaixos, sincerament.

Però esta clar que en una opinió sobre el Zoo no pot faltar la crítica a l’engabiament dels animals. Intentaré respondre a la meva ètica alhora que plantejo científicament què viuen els animals en aquests espais.

Un animal en captivitat no té res a veure amb un de salvatge. Tot el procés d’aprenentatge que patiria a la natura queda anul·lat, el que se’n veu és la part genètica. Ara bé, si es fa reproducció domèstica dins de les gàbies, és normal que els individus ensenyin als petits certes coses. Els gossets de les praderies s’aixequen i xisclen quan s’acosten depredadors. Cosa que han d’aprendre, i els del Zoo ho fan. És bastant probable que mai un voltor sobrevoli la ciutat de Barcelona i que per tant l’aprenentatge continuï però de forma inútil. Excepte en aquestes casos, la captivitat anul·la moltes de les estratègies que tenen els diferents animals. No m’agrada parlar d’instints, sinó les estratègies que segueixen per sobreviure i reproduir-se.  Els animals simplement continuaran fent la seva vida però en les limitacions imposades pel perímetre humà. Allò que puguin fer ho faran, allò que no puguin no. Molts animals es veuen en situacions així a la natura. Però nosaltres, els humans, jugar a imposar aquestes condicions perquè si… em sembla aberrant. I remarco Jugar en el sentit de superioritat, no experimentar o analitzar, perquè són altres temes. He començat definint l’actual zoo com un espai lúdic i per això dic que es tracta de Jugar amb la natura.

Coneixent la història del Zoo de Barcelona, cal explicar que moltes de les espècies que hi ha provenen de antigues mansions de rics que tenien el luxe de col·leccionar animals. Molts van fer donacions, i d’altres després de la guerra els van trobar i portar aquí. Podrien deixar-se en llibertat? He dit que la captivitat anul·la parcialment els animals. És molt difícil fer reintroduccions i per això es tracta d’un procés molt lent. Però també té més història, i alguns programes de gestió i conservació si que té. Alguns…

Cocodril del Siam…Lacoste?

S’ha parlat més d’un cop de el concepte de “Zoo al segle XXI”. Sembla que hi ha gent que s’adona que això de col·leccionar animals és una cosa que com a humans hem deixar enrere. Destacaré aquí el bé que ha fet la fotografia, que ha permès continuar amb les col·leccions (una cosa ben humana) però d’una altra forma. Però ja ha sortit la idea de que el zoo es converteixi en un espai de cura o conservació de espècies amb caràcter més local. Un centre de recuperació a escala més gran. Es va proposar traslladar-lo a Caldes de Montbui. Allà es gestionaria la reintroducció de l’ós bru (Ursus arctos), de llúdries, del bisó europeu i moltes altres. De moment pel que sembla a part de tractar 5 ó 6 ocells catalans l’únic que volen fer és crear un Zoo marí al parc del fòrum, amb espais de clima tropical. O sigui que unirem l’aquàrium i crearem espais gegants per al control d’espècies exòtiques. Fa ràbia o no?

Una altra cosa és la gestió. Quant costa mantenir el Zoo? Doncs el capital no és públic del tot, i pel que sembla no en tenen prou amb l’entrada. Quina sorpresa, a l’estany dels caimants, trobar-me el cartell  de la foto! Es pensen que som tontos i que pensarem que Lacoste té un súperprograma de reproducció de caimans i que treballa voluntàriament per tot el món ajudant a les selves? (…) Altres noms sortien també , ara sols recordo Haribo. Repeteixo: fa ràbia o no?

A. Ubach

Per qui vulgui veure una faceta del Zoo que no he vist i sobre la qual no he opinat. L’engabiament dels animals portat més enllà dels espais exteriors: els dormitoris. No es veuen imatges de certesa de que siguin del Zoo d’aquesta ciutat, però ho serien en veu d’aquest video. Fet per l’Associació Animalista Liberal. http://vimeo.com/42265155

Protegint els espais naturals

La nostra Catalunya és un lloc amb un patrimoni natural i una gran biodiversitat que cal conèixer i per la qual val la pena lluitar. Tan diversa és, que tenim des de zones d’alta muntanya a boscos eurosiberians i des d’erms desèrtics a espais marins. Una molt bona manera de conservar esta biodiversitat ecosistèmica de l’explotació ferotge a que sovint sotmetem el paisatge, són els espais naturals protegits.

La finalitat bàsica de la declaració d’un espai natural protegit és garantir la conservació dels seus valors naturals, a més de culturals, estètics i científics, reconeguts per la societat i recolzats per una norma legal. De fet, el terme conservació inclou en un sol concepte un ampli i divers ventall de mesures adreçades al manteniment o la recuperació d’un estat favorable dels elements que formen la biodiversitat d’un parc i el seu patrimoni natural general.

http://www.gencat.cat

Dins de la conservació podem distingir entre conservació preventiva i conservació activa. L’objectiu de la conservació preventiva és compatibilitzar l’activitat sociocultural i econòmica que pugue afectar els valors naturals d’un espai amb la conservació d’aquests. Es concreta elaborant plans d’ordenació i normativa que determinen els usos no admesos i els admesos, i que regule els que sí ho són, com si es pot caçar o no, durant quin període, quins i quants individus… Però no es limita a regular simplement el que es pot fer i el que no, també s’estableixen sistemes de seguiment que permeten conèixer en tot moment l’estat de conservació de l’espai i la seues possibles fluctuacions.

Si amb la conservació preventiva no n’hi ha prou per garantir el manteniment o la recuperació de l’estat de conservació d’alguns elements del patrimoni natural, es passa a la conservació activa, és a dir, projectes i actuacions de gestió directament sobre el terreny.

Classificació d’espais protegits.

El sistema d’àrees protegides de Catalunya se sustenta en una xarxa de 165 espais d’especial valor ecològic, que estan protegits pel Pla d’espais d’interès natural (PEIN), amb una superfície equivalent al 30% del territori català, aproximadament.. Dins aquests espais, els anomenats espais naturals de protecció especial disposen d’un nivell de protecció superior, sota les figures de parcs nacionals, parcs naturals, paratges naturals d’interès nacional i reserves naturals. Els espais naturals de protecció especial necessiten una regulació jurídica pròpia i una gestió individualitzada i especialment acurada. Les diferents categories són:

Parcs nacionals. Són els espais naturals d’extensió relativament gran, no modificats essencialment per l’acció humana, que tenen interès científic, paisatgístic i educatiu. La finalitat de la declaració és preservar-los de totes les intervencions que poden alterar-ne la fisonomia, i la integritat i l’evolució dels sistemes naturals. La declaració de parc nacional s’ha de fer per llei estatal.

Paratges naturals d’interès nacional. Són els espais o els elements naturals d’àmbit mitjà o reduït que presenten característiques singulars pel seu interès científic, paisatgístic i educatiu, amb l’objectiu de garantir-ne la protecció de l’entorn. La declaració de paratge natural d’interès nacional es fa per llei.

Reserves naturals. Són els espais naturals d’extensió reduïda i de considerable interès científic que són objecte d’aquesta declaració per aconseguir preservar íntegrament el conjunt d’ecosistemes naturals que contenen o alguna de les seves parts. La declaració de reserves naturals es fa per llei quan és reserva integral, i per decret del Consell Executiu quan és reserva parcial.

Parcs naturals. Són els espais naturals que presenten valors naturals qualificats, la protecció dels quals es fa amb l’objectiu d’aconseguir-ne la conservació d’una manera compatible amb l’aprofitament ordenat dels seus recursos i l’activitat dels seus habitants. La declaració de parc natural es fa per decret del Govern.

http://www.gencat.cat

Contextualitzant.

En el conjunt de l’Estat espanyol només hi ha un 9,1% d’espai protegit, sent les Illes Canàries (amb un 40%) la comunitat autònoma amb més superfície protegida, per darrere la segueixen Catalunya i Andalusia.

Però no tot és tan bonic, normalment es tendeix a protegir àrees petites si tenim en compte la necessitat d’espai que tenen alguns animals o a protegir-les massa fragmentadament. Els ecosistemes no són entitats tancades i 100% independents, necessiten de la connexió amb d’altres ecosistemes per garantir-ne una bona salut. Seria necessari crear corredors naturals que unissin Catalunya de nord a sud i d’est a oest (on fa falta un Parc Natural de secà a les planes de Lleida). Ja que la fragmentació de les poblacions tan d’animals com de la flora pot comportar una amenaça per a l’existència d’aquelles espècies que són incapaces de viatjar d’una taca protegida a una altra per tal de garantir la viabilitat de la població.

Sergi Forcadell

Optimisme de folls

Sovint, portats per corrents  o impulsos foscos interioritzem uns ideals. Aquets formen part de les nostres vides i ens marquen un full de ruta i un posicionament davant varis temes. Cal tenir present la importància de revisar-los i saber en cada moment si aquella manera d’actuar és la correcte. Davant de la multicrisi que vivim i davant d’una perspectiva d’agreujament de la situació podem reaccionar de nombroses maneres. Una de les més còmodes és l’optimisme tecnològic, jo no estic d’acord amb aquest posicionament i amb l’article pretenc crear un recull d’arguments en contra.

L’optimisme tecnològic és basa en la confiança cega en la tecnologia i una premissa psicològica atractiva però falsa: “El fet que la humanitat hagi estat capaç de superar tots els problemes que se li han plantejat al llarg de la història indicaria que l’home, al final, sempre se’n surt”. El problema d’aquest argument és que, si fins ara no ens en haguéssim sortit tampoc seriem ara aquí. Les civilitzacions que no sobreviuen no poden meravellar-se de la seva capacitat de supervivència perquè ja no hi són. Alguns exemples els trobem en els habitants de l’illa de Pasqua o en els Maies. Ells també confiaven en la tecnologia però per cataclismes ambientals agreujats amb mala gestió dels recursos entre d’altres problemes els van dur a la desaparició de la seva cultura. El problema és que el món actual és globalitzat i no està en joc el benestar d’un poble, si no de la humanitat sencera.

Una altre forma d’entendre la incoherència que per mi representa l’optimisme tecnològic seria fent el símil entre la forma com administrem els recursos amb la forma d’administrar els diners. El natural és que un porti un control del que consumeix i del que disposa, planificant així futurs gastos. Ningú planifica la seva vida gastant tots els diners dels que disposa pensant que en el futur jugarà a la loteria, guanyarà i que per tant tindrà diners per continuar.

Així doncs la forma d’encarar el panorama actual ha de ser diferent. No s’ha de ser pessimista, ni un extrem ni l’altre, realment hem optimitzat molts dels nostres recursos, hem fet cotxes i materials cada cop més eficients, reciclats i fins i tot ens atrevim amb petits projectes amb fonts renovables. Però això no ens deslliga de la quasi completa dependència de les fonts  no renovables, finites. El petroli.

En tot plegat hi ha un munt d’incoherències (Malthus ja se’n adonava a començaments del s. XIX), ham nascut i crescut en aquest sistema i com a societat i com a individus ens costa canviar el context que s’ha creat. Però diuen que al llindar del precipici és quan canviem, quan no ens queda alternativa, quan la manca de recursos farà que no hi hagi menjar als supermercats, que la gent no pugui treballar, que la sanitat no doni l’abast, que no s’encengui la calefacció al hivern, que al matí no surti aigua per la dutxa, i un llarg etc.

Si ens posem més pessimistes o realistes, depèn de com es miri, val a dir que en la societat hi ha un abundant egoisme. Com diu Dawkins ( l’egoisme és innat, el portem tots els organismes als gens, és un sistema de sobreviure i perpetuar el nostre llinatge. La solidaritat, l’altruisme, s’ensenyen. L’egoisme desmesurat porta les empreses a buidar aqüífers i a deixar-se portar per la bogeria d’enriquir-se a base de créixer de forma insostenible. I quan sembla que algú té ganes de canviar les coses el que es

Aptenodytes patagonica són un exemple d’altruisme i egoísme que planteja Dawkins. Quan s’han de llençar a l’aigua a pescar cap vol ser el primer per l’amenaça de les foques. O algun individu és altruista i s’arrisca a ser el primer o algun altre l’emputxa sent un egoísta.

fa és criminalitzar i entorpir qualsevol procés que pogués acabar per fer desaparèixer la raó de ser d’aquestes persones. És indignant que, a més a més, molts dels que utilitzen l’optimisme teconològic com a argument per parlar de gestió de recursos siguin els primers en retallar en educació i investigació.

En aquest món egoista fins i tot l’optimisme sembla de folls. Potenciem l’optimisme crític. Cal tenir fe en la pluralitat, en la raó de ser de cada regió, en l’altruisme, l’amor i en les persones que estimen i treballen la terra.

A. Domènech

Paisatgisme

Si heu pujat al Turó de l’Home (sinó us hi convido) s’observa  el Vallès Oriental, una comarca formada per taques verdes altrament dit camps de conreu i boscos, viles i polígons industrials. Un exemple de visió d’un paisatge gestionat per l’home, que no sorprèn tant com la visió del Maresme que es pot tenir baixant des de Sant Mateu. Una comarca litoral amb moltes urbanitzacions, costa totalment urbanitzada i  pocs hivernacles que queden, tot fragmentat per via del tren i autopista. En totes dues comarques els boscos es troben arraconats a les muntanyes pel fet que els camps es troben abandonats en aquestes altituds. En els darrers decennis a tots els Països Catalans hi ha hagut un reducció generalitzada de la superfície conreada.

Vallès Oriental

Està ple d’imatges i comentaris de gent d’edat avanaçada que explica haver vist tota Collserola pelada o el Priorat amb ceps fins a dalt de tot del turons. La pèrdua de zona agrícola és un fet important a tenir en compte alhora de gestionar un territori, ja que normalment alimenta la possibilitat d’haver incendis. Una gestió forestal que s’ha de fer pensant en el territori, en el paisatge format per les diverses taques, taques com els camps de conreu, les rieres, els matollars i podríem continuar anomenant taques. Però en tot paisatge sempre destaca una taca, que és la de la massa forestal, pel simple fet que implica una gestió complexa. Tots coneixem que en un bosc hi podem extreure recursos com la biomassa, utilitzable com a combustible des d’anys remots, practicar la silvicultura, recol·lectar bolets i plantes rameieres, anar-hi a caminar…molts usos que s’han de regular per conservar aquest patrimoni, aquesta taca, que conforma el paisatge de les nostres comarques. Aquest és el motiu perquè no cal esgalaiar-se quan es comenta de regular la temporada d’anar a cercar bolets o de recuperar el senderisme com a pràctica d’interacció amb el medi. S’ha de dissenyar un model de gestió i regulació forestal per conservar el paisatge.

Alella (Maresme)

Un dels principals motius de la conservació de les zones forestals, com altres zones ambientals, és la riquesa de biodiversitat característica de la zona. Aquest riquesa s’ha de conservar dins la seva dinàmica, per mantenir l’estabilitat de l’ecosistema. Una tasca de conservació difícil de dur a terme en zones que pateixin un estrès antropogènic, com són les masses forestals del Maresme i del Vallès Oriental, ja que molts cops l’estabilitat de l’ecosistema es veu perillar. És per això que cal dur a terme una gestió basada en la complexitat del paisatge, habilitant cada racó en el seu ús més adequat, pensant des de la riera, al camp de blat passant per la vil·la. Cal avançar, i ja es fa, cap a una gestió no generalitzada ni homogènia, sinó incidint en cada taca del paisatge. Una gestió heterogènia que mai donarà respostes senzilles, cosa que sempre demana l’administració. Respostes complexes que ens permetrà fer un ús raonable i adequat de cada part que forma un paisatge. Aquesta pràctica ens ajudarà evitar una pèrdua de diversitat, entenent que cada taca, cada zona manté una biodiversitat diferent. Aquest model de gestió ha de sorgir d’un equip tècnic interdisciplinari que les seves decisions siguin estrictament tècniques i que cerquin el consens en totes les parts afectades.  Un consens que ha de sortir des dels usuaris de diumenge, propietaris forestals, administracions… per trobar solucions, és a dir, usant la participació ciutadana, tan feixuga però que tan bons resultats a donat, d’explicar a la ciutadania el motiu de la decisió, problemes i solucions, i restà obert a qualsevol consulta o esmena.

Aquesta ha der la política alhora de gestionar un paisatge complex com és les comarques del Vallès Oriental i del Maresme. Una política que ha donat molts bons fruits dins l’Agència Catalana de l’Aigua en els darrers anys i cal ser conscients que la participació ciutadana, atendre les parts afectades i la ciència interdisciplinària és la clau de l’èxit en la conservació del nostre patrimoni ambiental.

Roses per donar i per vendre

Un enamorat regala la millor rosa possible a la seva estimada. Com s’aconsegueix la millor rosa? Escollint entre moltes la més bella? Sigui dins d’un ram, una floristeria o el camp sencer. Aquesta pràctica és més antiga que la tradició de regalar flors i,  sobretot, roses per Sant Jordi.

Una de les varietats salvatges, Rosa canina, característica per una olor esplèndida

Rosa sylvestris és una espècie ruderal que creix en l’entorn proper a qualsevol nucli urbà. En sorprendrà que la rosa comprada o rebuda no té les mateixes característiques que la ruderal. Les roses són flors, en ensenyen a primària, llavors on són els estam,  els pistils i altres elements que tenia la rosa silvestre? (foto). La societat ha sigut capaç de convertir una espècie silvestre en un objecte de producció i consum, que és simplement un símbol i no una mostra de la natura. Exemple de la manufacturació de la síntesi d’elements naturals per poder donar resposta al mercat. La varietat Freedom, la més venguda el dia d’avui i d’orígen sudamericà, reflecteix clarament la pèrdua de respecte a l’entorn i al consum local, aquell que tant es reclama per acabar amb l’actual crisi ecològica i econòmica que passa el món occidental.

Això és el resultat de l’entrada  a les dinàmiques vigents dels interessos, producció i beneficis d’una tradició com aquesta, que acaba essent molt deslocalitzada. Algú s’ha preguntat si les roses regalades i rebudes procedeixen de la mateixa terra d’on neix aquesta costum celebrat? Un 35 % de les roses procedeixen de Colòmbia, un 40 % del Països Baixos i només un 7 % de producció local.

De cara a l’any que ve, esperem que puguin canviar aquests números, i que la gent reconegui la rosa com a una espècie que forma part de la natura.

Nota dels editors:

1) Un ecòleg evolutiu estudiaria com la selecció d’una rosa pot influir en la fitness (indicador de l’eficàcia biològica) dels enamorats que regalen roses per sant jordi