Gossos al bosc? Fures pel carrer?

Que bonic és arribar a tindre una bona relació amb la mascota, la sensació de germanor pot arribar a ser tan gran que mos porte a l’erroni pensament de creure que mos pot acompanyar a tot arreu, que es pot sotmetre la voluntat de l’animal, que el control sobre els seus instints és de sobres suficient per controlar qualsevol situació inesperada i/o perillosa. Podem tenir més o menys comprensió del comportament de les nostres mascotes, però mai serà completa. Els animals no deixen de ser animals per molt que ens els estiméssem, no pretenguem humanitzar el que no ho és. Clar que, hi ha animals i animals!

Tindre un gos ja és massa comú per aquells que busquen fer de la seua mascota un objecte de mirades (que de passada si es fixen amb el propietari, millor). Esta dèria de tindre alguna cosa que mos diferencie dels altres, que mos face especials, ja sigue per única, salvatge o el que sigue. Esta necessitat de captar l’atenció… Tot plegat, este egoisme mos pot portar a obviar les qualitats d’aquell animal – fura, cocodril, serp o porc senglar – o a utilitzar-les en pro dels nostres interessos. Penós. Els animals no han nascut per servir l’home, han nascut, com totes les espècies, per reproduir-se i passar els seus gens a la descendència (una mica reduccionista, ho sé). Per viure en plenes facultats en l’hàbitat amb el qual han coevolucionat durant tants anys, si ho preferiu. No crec que un cocodril visque molt bé en un estany de jardí, tampoc sé si la sensibilitat de l’animal és prou gran per sofrir per la falta de companys, d’espai per nedar, peixos de diferents mides i espècies, fang, aus a les quals espantar (que divertit!)… Com he dit no sé si a l’animal li afecten més o menys la falta de distraccions però en tot cas es perd molts aspectes de la seua vida salvatge. Clar que, hi ha animals i animals!

A l’altre extrem estan els animals que, com el gos, han sofert una domesticació. Animals que han conviscut amb nosaltres des dels principis de la civilització. Mascotes que al marge de captar mirades o no, semblen fer sentir un apego mutu pel llarg camí recorregut junts; o mascotes que mos serveixen d’aliment. Atenció! Que face molt temps que estan domesticades i que pugue haver-hi apego mutu no significa que no es puguen tornar a asilvestrar . Els gossos poden viure perfectament en estat salvatge. De fet, després d’uns 14.000 anys de convivència encara són una subespècie del llop amb el qual poden encreuar-se (l’evolució funciona a poc a poc, sense presses, aliè al nostre ritme estressant).

Al que anava, segur que un gos s’ho passa de l’hòstia corrent per un bosc, infinitat de rastres i de sons que investigar. Des d’un cau de conill on posar el nas, unes cabres que bordar, rates que esperen ser perseguides… I l’amo tan feliç contemplant la seua mascota saltar de joia, deixant que el seu gos acontente la seua part salvatge, que sacie els seus instints. I els animals que viuen tranquil·lament al bosc que? (Molts “domingueros” si fa o no fa molesten igual o més amb els seus crits, però això ja és un altre tema). Excepte en alguns pocs llocs, no hi ha llops als boscos que facen de gossos (tot i que crec que els llops deuen pensar més en omplir la panxa que en la vessant lúdica). A més, no sé vosaltres, però a mi m’agrada veure animals que no es veuen en llocs urbanitzats. És la gràcia, intentar delectar-se amb el que mos ofereix la natura. Si tens un animal corrent amunt i avall, bordant i pegant bots, difícilment veuràs animals salvatges. No en va els parcs naturals aconsellen portar els gossos lligats, pel bé de les espècies salvatges i pel bé dels gossos… Per molt àgil que ens pensem que és el nostre gos, una picada d’escurçó la pot rebre igual. En l’afegit de la multitud d’espècies vegetals tòxiques que podria arribar a ingerir. Sí, ja sé que hi ha animals i animals, que potser els seus instints els porten a no menjar espècies tòxiques. Millor evitar disgustos.

Un altra cosa és quan els utilitzes com a eines, la funció d’un gos caçador és, òbviament, empaitar conills i clavar-los-hi els queixals. La dels gossos pastors és guiar el ramat i espantar possibles depredadors. Com veieu funcions que s’allunyen de deixar en pau la fauna. Funcions molt respectables que mos resulten de gran ajuda però que no són compatibles amb l’observació del medi natural. Es tracta aleshores de ser conscients de la funció que desenvolupen les mascotes en la nostra vida; si voleu ser el centre de les mirades, si us plau, rapeu-vos al zero i tatueu-vos el cap, vestiu-vos amb falda escocesa, el que vulgueu, però no utilitzeu els animals. Si estimeu la vostra mascota segur que també estimareu la resta de fauna i no voldreu molestar-la massa. Si el gos és un company de feina ja està bé que la face. Només us demano que pensésseu la funció que desenvolupa la vostra mascota en la vostra vida i la que pot desenvolupar a la natura. Es necessiten amos responsables amb els seus animals i amb l’impacte que poden tenir en el medi, que tinguen ben clar que volen de les seues mascotes. Clar que, hi ha amos i amos!

S.Forcadell

Nunca Máis rius clavegueres

L’Agència Catalana de l’Aigua té una acumulació històrica de deutes que supera els milers de milions d’euros. Fins el punt que ha amenaçat en no pagar les depeses de les depuradores i altres partides. Organismes com el Consorci per a la Defensa de la Conca del Riu Besòs, empresa pública gestora de depuradores, ha ficat el crit al cel. L’administració municipal es troba escandalitzada, desenes d’anys de progrés per obtenir una certa qualitat fluvial en el principat de Catalunya per ara tornar a tenir rius clavegueres. Un retrocés considerable perquè ara començàvem a tenir una certa qualitat legal dels rius que ha promogut l’ecologisme transversal en aquesta etapa democràtica. Una ideologia que intentant evitar crescudes com les de la Riera de Rubí o la del Túria a València o obtenint recursos d’aquest element ambiental com la regulació del cabal per embassaments de l’Ebre pel funcionament de la Central Nuclear d’Ascó defensa com pot el desig teòric de no destruir tot el que ens envolta. Matrimoni conceptual impossible a la realitat. Fet que ha comportat polítiques com la canalització total del Túria al seu pas per la capital de l’Horta, que alguns especuladors han aprofitat per fer una ciutat de les ciències on abans hi havia un riu, o d’altres com la canalització parcial del Segre pel seu pas per Lleida capital amb un passeig fluvial genial per les passejades dominicals. I el sempre oblidat, pels seus veïns, riu Llobregat que no se sap quina aigua arriba a mar, si hi arriba! Aquesta ha sigut la gestió ambiental d’aquests anys de democràcia en els nostres rius. Una pràctica que ha donat com a resultat molts pocs rius en tota la costa catalana en estat natural, que no hagin rebut cap pertorbació humana a causa de la urbanització del sòl, com demostren els estudis fets. La defensa de la conservació dels rius i les seves lleres cap a una no pertorbació humana no és possible, perquè no es pot realitzar en un territori tan urbanitzat.

L’actual gestió administrativa no és menyspreable, ans el contrari, tornar a remarcar el gran progrés de qualitat ambiental fet en democràcia gràcies al corrent ecològic d’esquerres que hi ha en el país i ara més que mai cal defensar aquesta política. Però sobretot fer èmfasi a no vendre falses esperances en els programes de sensibilització a la ciutadana sobre el fet de tenir rius en estat natural.  A les escoles, a les jornades medioambientals que promouen els ajuntaments són necessàries per conscienciar a la població que la humanitat també forma part de la natura, però molts cops en aquestes jornades s’extreu per error que el que has prescenciat es troba en estat “natural” (Remarco el significat natural, perquè l’home també és natura i per tant l’urbanització de l’ecosistema és natura, cosa que no s’ajusta a la definició que li dono en el text). Aquest error pot arribar a confondre fins el punt d’agreujar encara més la relació home-altres éssers vius, ja que obvia la característica transformadora del seu entorn de l’espècie humana. Per tant cal ensenyar que els rius de les nostres ciutats i pobles són una part més de la urbanització del territori i no tornaran a ser mai rius “naturals”, ja que la presència humana per definició implica la transformació des de fa milers d’anys.

I en moments actuals que hi ha una amenaça de retrocedir en qualitat fluvial,segons dades científiques, toca reclamar una bona gestió ambiental i econòmica, perquè la integritat dels rius com la resta del planeta depèn la supervivència de la humanitat, ja que per desgràcia o no (aquí deixo al lector per reflexionar) hi formen part.

Cabirols, pagesos i llops

El cabirol europeu (Capreolus capreolus) és l’espècie de cèrvid que més s’ha introduït a diverses serralades de muntanyes catalanes. Recuperar els ecosistemes ara fragmentats que hi havia abans de la petjada humana n’és l’objectiu. No obstant, en alguns llocs ha tingut la seva contrapartida per als pagesos.

Capreolus capreolus

El cabirol és un artiodàctil de la família dels cèrvids, de menor tamany que el cèrvol però de morfologia bastant similar. És distintiva una taca blanca a la zona anal, i el musell més aviat fosc. Els mascles tenen banyes que cauen anualment, amb les quals s’embranquen en combats per tal de fer-se amb les femelles dels grups amb què poden anar. Té hàbits solitaris, encara que les condicions d’hàbitat poden determinar comportaments més gregaris. És bastant selectiu alimentant-se, consumint preferentment matèria vegetal d’alt valor nutritiu i baix contingut en fibra.  Es tracta d’una espècie que habita zones caducifòlies, a àrees boscoses que ofereixin resguard i aliment. Per això necessita dels estrats herbaci i arbustiu, i la diversitat botànica del medi.

El cabirol és present a Catalunya a moltes serralades. Mentre a moltes zones del Pirineu les poblacions són completament autòctones, s’han re-introduït i introduït en llocs com el Massís del Montseny, la Serra dels Ports, la Serra del Montnegre, i altres punts. En moltes d’aquestes zones es mantenen com a poblacions de nombre baix, sense causar problemes. A altres llocs, les poblacions s’han vist impulsades de manera que han pogut créixer i créixer. Els plans de reintroducció a les serres més petites no tenen més de 8 anys. Al Pirineu, no obstant, van començar fa més de 20 anys. L’èxit d’aquesta iniciativa ha anat seguit amb altres plans com la introducció del voltor negre, la reintroducció de l’ós bru, i altres espècies de grans vertebrats que es veuen afectats per la fragmentació dels hàbitats.

Però el cabirol ha aprofitat la seva capacitat per moure’s per diferents hàbitats i ha explotat les seves capacitats reproductores. Si en un ambient incert havia de temptar la sort i els cadells que tenia no era segur que sobrevisquessin, a les zones on millor s’ha desenvolupat ha pogut reproduir-se sense problema.  Això és degut  a tres factors. Un és el fet que aquesta zona dels Pirineus per sort es manté prou naturalitzada com perquè pugui haver contacte entre humans i natura. Així es veu poc probable que això arribi a passar a altres espais naturals catalans. El segon és l’absència de depredadors naturals. Els depredadors potencials del cabirol són el llop majoritàriament, i guineus i linx poden atacar a cries de vegades. O  l’ésser humà, que amb tot el respecte que ha mostrat vers aquesta espècie, ara sols permet unes poques llicències de caça a l’any per tal de controlar les poblacions en algunes zones.

I perquè cal controlar les poblacions? Aquí està l’altre factor de l’èxit del cabirol: la capacitat de canviar d’hàbitat i la predilecció per ambients oberts fa que les collites de farratge per cavalls, vaques i ovelles, o collites d’aliment directament, siguin atacades. Això passa a vàries zones de l’Alt Pirineu, al Pallars Sobirà i la Vall d’Aran.  Però és absurd (i propi de l’home) decidir que per a controlar les poblacions l’única opció sigui fer batudes de tant en tant. Com he dit, l’origen del problema és la pressió de l’home cap als ecosistemes, que ha canviat la fisiognomia dels ambients, fragmentant els hàbitats i impedint la vivència de moltes espècies.

Actual distribució del Llop a Espanya

Pot plantejar-se una solució natural? La re-introducció del llop sens dubte seria clau però polèmica. Normalment un 35% de la dieta dels llops són cabirols. Comptant que hi ha un alt percentatge de bestiar, caldria un pla per ajudar els pagesos per tal que no perdin els ramats. A la Sierra Norte, a Castella, hi ha llops amb localitzadors GPS que emeten un senyal que poden detectar els pagesos, cosa que aquí costaria una fortuna. Cal pensar també que gestionar-ho tot fent una força humana pot acabar de manera desconeguda, i que la reintroducció del llop podria donar-se de forma natural. Ara mateix a Catalunya hi ha entre 2 i 4 llops que venen de tant en tant dels Alps, però encara no s’ha establert cap població reproductora. És probable que es doni en uns anys.

No obstant, els pagesos del Pallars demanen ja subvencions per arreglar el problema de les collites, doncs torna a ser el sector primari que es veu en problemes per a mantenir les pràctiques tradicionals i no globalitzades, no sotmeses a les dinàmiques de les multinacionals que tracten la natura com un espai de producció.

A. Ubach

La direcció general de Medi Ambient activa el Pla Alfa a la majoria de comarques del Principat

La primera desena del mes de març s’ha activat des del departament de Medi Ambient el Pla Alfa a la majoria de comarques del Principat de Catalunya, cosa que indica que hi ha perill de risc d’incendi forestal. El perill existeix tal com indiquen les dades del primer trimestre del 2012. És el primer trimestre que més incendis ha registrat des del 1968 i el tercer en superfície cremada. Des de l’1 de gener fins l’11 de març d’aquest any s’han declarat 228 focs que han cremat un total de d’1.506,76 hectàrees, una xifra molt superior a la dels anys precedents. Més d’un centenar vegetació forestal.

La direcció general de Medi Natural han començat a mobilitzar els preparatius per avançar la temporada de prevenció d’incendis, tal com van informar en aquest darrer dijous dia 17 de març. El director general de Medi Natural i Biodiversitat, Josep Escorihuela, ha assegurat que si no plou aviat l’estiu que ve “serà dramàtic” i ha avançat que la Generalitat podria arribar a aconsellar als ciutadans que no vagin al bosc pels riscos que presenten.

La crida a la prudència no és poca a causa de la sequera que pateix el Principat des de fa uns mesos. Les dades del percentatge d’incendis per causes des del 1994-2009 (DGMA)fan témer el pitjor. Només els incendis més greus que s’ha produït a Catalunya els últims dies s’han registrat als municipis de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà), on han cremat 400 hectàrees, i el produït als termes gironins de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà) i Llagostera (Gironès), que ha afectat unes 390 hectàrees.

Entre els quals l’incendi de Gerri de la Sal segons l’alcalde Josep Maria Semino ha avançat que l’Ajuntament està a l’espera de l’informe dels Agents Rurals per confirmar si la caiguda de línies elèctriques va ser la causa del foc. Afegir que almenys tres dels cinc incendis que han afectat el Pirineu als últims dies tenen l’origen en les línies elèctriques, segons les primeres investigacions dels agents forestals. Un altre dels grans incendis és el de Llagostera, en el massís de l’Ardenya a falta d’indicis d’accidentalitat ni de negligència, els agents rurals apunten la possibilitat que fos provocat, fins i tot intencionat.

A més, els Agents Rurals ja han tramitat als jutjats de Tremp i la Seu d’Urgell els atestats i els informes en relació als quatre incendis registrats durant aquestes setmanes en el Pirineu de Lleida. Almenys en dos dels casos, les causes són clares i es relacionen amb línies elèctriques, tot i que la responsabilitat d’Endesa o de Red Elèctrica encara s’ha de determinar.

Mentides submarines

En una de les meues últimes estades fugaces al poble, la casuística em va portar a la carretera CV-11, concretament al terme municipal de Vinaròs. I allí, majestuós, després de passar el pont del tren observo la planta Ignacio Pérez. Potser per aquest nom no sona gens, com és d’esperar, potser teniu més present el Projecte Castor. Tot i això, la gran distància a la metròpoli, fet de tractar-se d’una zona entre competències administratives d’òrgans diferents,  i la centralització, fins i tot informativa, massa present al nostre país, comporta que al llarg dels Països Catalans no és conegui de què es tracta.

Imatge aèria de la plataforma marina del projecte Castor. Foto procedent de la página oficial d’ACS (http://www.grupoacs.com).

El Projecte Castor tracta de la instal·lació d’una planta regasificadora a les costes de Vinaròs, província de Castelló. Un 65 % de la propietat d’aquest recau en ACS, el president de la qual és el conegut Florentino Pérez, i l’altre 35 en una empresa canadenca, ESCAL UGS. Deixant de banda tecnicismes, consisteix en dos equipaments. El primer és una planta marina, a la qual arribaran vaixells metaners, dels quals es bombejarà el metà que duen a una bossa submarina per emmagatzemar-lo. Aquesta bossa està emplaçada a l’antiga planta petrolífera Amposta. Des d’allí, surt un gasoducte que porta aquest gas a una planta que està a terra on es tractarà per poder ser distribuït i utilitzat. Aquest projecte, tot i les accions i manifestacions que la Plataforma Cuitadana en Defensa de les Terres del Sènia (PCDTS) va dur a terme, va ser aprovat i el Reial Decret 1383/2011 del 7 de octubre, va atorgar la concessió a l’empresa ESCAL UGS SL per fer l’emmagatzematge subterrani de gas natural. L’únic que es va aconseguir és que la planta terrestre s’allunyés del nucli urbà d’Alcanar ja que inicialment n’era projectada a 1,5 km. Actualment, la seva construcció està molt avançada.

Un cop introduït el tema, seria molt fàcil parlar dels seus perjudicis per la zona: plantificada com un rovelló enmig d’una important zona agrícola de producció de cítrics i a tocar de l’AP7, amb el risc que això significa si hi ha algun problema, l’impacte visual que provoca en una zona on el turisme és molt important, ni tampoc en el fet que la nostra costa es convertirà en un anar i venir de vaixells amb milers de tones de gasos extremadament inflamables a uns 20 km de nuclis urbans de més de 30.000 habitants, ni el dany que ja ha comés en la pesca de les confraries pròximes, no obstant, aquesta no és la meua fi. Sinó un cop el projecte ja està quasi acabat, crec que és una victòria treure a la llum altres temes, potser menys obvis, que refermen encara més perquè volem una gestió diferent del nostre territori.

Aquestes reflexions em porten a retraure un dels motius pels quals es va vendre aquest projecte com una bona sortida per les nostres terres: Donar feina a veïns i veïnes de la contrada. Al novembre de l’any passat podíem llegir aquest article a “El Periódico Mediterraneo”.

“El Castor de Vinaròs llega al 90% de ejecución sin los empleos prometidos.”

Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sènia

Quan vaig llegir això va ser com un victòria. Era una cosa que ja sabíem que passaria, però que l’Administració local negava. Fins i tot, pel poble ha corregut la idea “per culpa de les mobilitzacions de la PCDTS als canareus no ens donaran faena”. Aquesta gent ara té la resposta, clar que no ens donaran faena, ni als d’Alcanar ni als de cap poble de la contrada, la majoria de la gent que ha treballat allà són de fora, com era obvi des del principi. A les nostres terres no tenim cap empresa competent per fer una planta regasificadora a 20 km de la costa.  La llàstima és que ara que ha sortit a la llum la realitat, el projecte ja està quasi acabat i el tindrem de per vida prop de les nostres cases i finques per unes promeses falses i demagògiques.

A part del que ens esperàvem dels llocs de treball, fa uns mesos va sortir una altra cosa que era raonable que passés respecte a la gestió econòmica. Es podia llegir a l’Economista.es:

“ACS fuerza a Industria a subir el gas tras triplicar el coste del pozo Castor.”

No n’hi ha hagut prou que l’Estat hagi hagut d’aportar diners de les arques públiques per tirar endavant el projecte. Concretament es van donar a l’Ajuntament de Vinaròs dos paquets d’ajuts per la reindustralització, un a l’abril i l’altre a l’octubre del 2008, recollits amb els BOEs núm. 116, 13/05/2008 i núm. 265, 3/11/2008 respectivament. Però això són minúcies tenint en compte que al llarg dels últims anys ha anat augmentant el cost des dels 510 M€ fins al 1.300 M€ actuals. El Banc Europeu d’Inversions i 19 entitats nacionals i internacionals han intervingut econòmicament en aquest sobrecost. El problema no és només que aquest increment el pagui l’administració, cosa greu, sinó que ha provocat una pujada del preu del gas per al consumidor que haurem d’afrontar entre tots, encara que recaurà sobretot en els consumidors majoritaris. És sorprenent com una empresa pot fer el que vulgue amb l’administració sense cap problema, amb els diners de tots, amb el pretext que és uns instal·lació de bé nacional.

No obstant, un segon article, també a l’Economista.es, aporta una mica d’esperança en plantejar una possible suspensió de la concessió a ACS:

“El pelotazo de ACS, en el Supremo: estudian retirar la licencia de Castor.”

Analitzant el projecte s’han trobat irregularitats en el compliment de la llei de costes i la llei d’hidrocarburs, segons una demanda de l’empresa Rio Cenia. No sé com acabarà això, però com a mínim ja és un toc d’atenció a la mala praxis que aquests tipus de projectes acostumen a portar darrere. Tant de bo, aquest sigue el cop que la justícia d’aquest país ens demostre que existeix com a tal.

Tant les televisions i diaris, ja que és una cosa més pròxima a la capital els mitjans n’estan saturats, com la pròpia gent crítica que m’envolta a Barcelona, porten un temps parlant sobre el projecte del multimilionari nord-americà Sheldon Adelson, EuroVegas. Com és obvi, han sorgit opinions diverses sobre el tema.

Podem trobar  la visió més mercantilista del govern que ho veu com una sortida de la crisi com a una font de treballs (article també de l’Economista.es):

“Eurovegas priorizará la contratación autóctona para sus 260.000 empleos.”

I per un altre costat el sector no només ecologista, sinó que critica l’entrada d’aquest tipus de recurs econòmic al país, procedent del Setmanari la Directa:

“El crit “ni un pam més!” es torna a sentir al Delta del Llobregat enfront del projecte ‘Eurovegas’ ”

Aquestes dues opinions no us sonen? Per casualitat no és el mateix que el que va passar amb el projecte Castor com acabem d’explicar? Doncs sí, en una escala temporal diferent, ja que el Castor ja està quasi acabat, els dos projectes es poden analitzar de forma paral·lela. Els dos són venuts com a font de llocs de treball i solució de la conjuntura socioeconòmica, i els dos han creat disputes sobre l’impacte mediambiental que tindran. Però el cas del magnat nord-americà encara va més enllà. Per fer-se requereix canviar moltes lleis, cosa que pareix que l’administració està disposada a fer, i afecta de forma directa a un espai d’interès natural.

Aquestes darreres informacions respecte el projecte Castor, denoten les reals conseqüències d’aquest projecte, sense estar posat en marxa. Per desgràcia, la nostra societat no té memòria i no és capaç de pensar que Erovegas acabarà tenint els problemes del Castor però molt magnificats i amb les seves singularitats, probablement més crues. Ja que amb el projecte del gas no es pot fer res ja, amb aquesta informació insto a la gent a fer  la reflexió sobre el que volem que sigue el nostre país i com el volem gestionar i no es cregue els “beneficis” que ens diuen que Eurovegas aportarà al territori.