L’ètica dels transvasaments

Aigua per a tots? Mai he trobat just que per nàixer en un determinat lloc se’t prive de l’accés a coses tan bàsiques com l’aigua. Aigua per beure i per cultivar quatre coses necessàries per viure, no haver de caminar unes quantes hores al dia per aconseguir uns litres de dubtosa potabilitat o simplement aigua per refrescar-se un poc la cara. Coses que aquí ningú es planteja, obre l’aixeta i sempre en raja aigua. I el cultiu d’hortalisses? Cap problema, les fruiteries i supermercats sempre en van plenes, ningú pensa en lo necessari per obtindre-les.

Des de l’inici dels temps de l’Homo sapiens l’aigua sempre ha estat una preocupació (i no tan sols per als humans). Les tribus nòmades sempre procuraven saber on hi havia aigua i amb l’origen de l’agricultura les poblacions s’establien, lògicament, a les conques dels rius.

Heu sentit mai un berber del sud del Marroc demanant un transvasament per fer del nord del Sàhara l’horta del país? Lectores i lectors, sabeu perquè al delta fem arròs? Sí, perquè tenim aigua, i sabeu perquè a Castella es fa blat? Doncs perquè és el que millor s’adapta al clima d’allà. Sembla fàcil d’entendre, no? Trobo una barbaritat gastar-se milions d’€ en una macrocanonada de centenars de quilòmetres per convertir un lloc desèrtic en l’horta d’Espanya (o amb esta excusa la demanen). Però creieu que es pot demanar aigua per a poder desenvolupar l’agricultura allà, quan aquí que en tenim, als pagesos no els és rentable collir les seues taronges; quan els pagesos de l’horta de València han estat pressionats a vendre per convertir els antics camps de conreu en urbanitzacions on regna el ciment i l’asfalt. Perquè on resulta més car cultivar la terra s’ha d’impulsar tant i on és barat s’ha d’obviar?

Es veu que a València i a Múrcia els pagesos no sols estan molt millor que a les terres de l’Ebre, sinó que seran inclús capaços de pagar l’encariment de l’aigua pel llarg viatge i així i tot, treure beneficis. Jo vull que m’ho expliquen. No serà que (en el cas hipotètic de que realment fos per l’agricultura) els pagesos serien encara més subvencionats per poder pagar l’aigua, és a dir, l’aigua per aquella gent seria pagada amb els impostos de tots, inclosos els pagesos que a les terres de l’Ebre han de fer mans i mànigues per poder seguir vivint de la terra.

Tot plegat ben curiós. Però tampoc seria tan estrany que en un país on es fan AVEs on no puja “ni Cristo”, o aeroports per a vianants, es fes “La Huerta de España” en un lloc desèrtic obviant i deixant perdre les terres on sí hi ha aigua. Va! Deixe’m de banda les mentides, deixem d’utilitzar els pagesos que només volen seguir vivint de la terra com a excusa, i comencem a parlar del que realment vol moure l’aigua, el totxo.

Encara no ho han entès (o no ho hem entès). L’actual crisi es deguda en part a un model de gestió del territori basat amb edificar fins l’últim pam de terra de sòl edificable, re-qualificar el que no ho és i omplir-lo posteriorment d’urbanitzacions, hotels, grans ressorts… sense importar si s’acaben venent o no i per descomptat sense pensar en que tot allò necessitarà un manteniment que en triplicarà el cost a llarg termini. Els beneficis seran per a uns pocs però els costos seran – i estan sent – per a molts. Guanyaran diners uns pocs a costa de l’aigua de molts pagesos? ¿Encara no hem vist prou casos de corrupció i de malbaratament de diners a València com per desconfiar de les seues obres faraòniques bàsicament emprades com a pous sens fi de diners? (Busqueu informació sobre els costos de l’aeroport de Castelló, del Grand Prix o de la ciutat de les Arts de València).

Clar, si a nosaltres l’aigua ens sobra. Si és d’allò més normal pescar moixarres a 20 km de la desembocadura o veure com al teu hort, a dos-cents metres del riu Ebre, s’hi fa una crosta salabrosa. Si en realitat tenim sediments com per a que el delta de l’Ebre continuï expandint-se i suficient aigua dolça com per a mantindre a ratlla la falca salina que puja riu amunt… Us convido a vindre i veure la realitat amb els vostres ulls i escoltar l’opinió de la gen sàvia de la meua terra, els pagesos.

Els transvasaments, la solució a la sequera? El procés de desertificació de la península ibèrica és un tema vox populi entre els que ens preocupem una mica per la terra. Els transvasaments no són més que una cura pal•liativa per a una malaltia terminal, una forma d’anar apartant el problema en si. Cada vegada hi haurà menys aigua als rius mediterranis per transvasar, de poc servirà en un futur la interconnexió de conques. És simplement una bena als ulls. La veritable solució, si és que encara es pot fer alguna cosa, és provar d’aturar el canvi climàtic. Si ja és massa tard, l’únic que podem fer és anar buscant espècies que siguin aptes a les noves condicions climatològiques que ens esperen.

Per saber-ne més: Dades objectives d’un ecòleg de la UB sobre el cabal de l’Ebre www.narcisprat.eu. El post es titula “¿Que hubiera pasado si el tubo del trasvase hubiera existido?”

Una alzina a cada plaça

Passejar pel carrer es converteix en una cosa rutinària quan no pensem en el propi carrer, com està fet i com podria ser. Tant a grans ciutats com a pobles recòndits i amagats passegem per carrers on hem optat per a posar una mica de vegetació. Arbres, arbustos, males herbes que creixen, encara que sigui per donar un toc de verd a l’indret. Aquest “toc” de verd reflexa una necessitat humana d’estar en contacte amb la natura, sigui directa o indirectament. Saber que tenim arbres al costat nostre, pensar que amb aquests arbres simplement estem deixant que hi hagi vida a part de nosaltres mateixos. Però fins a quin punt estem imposant la nostra dominació sobre els ecosistemes terrestres per a dissenyar aquests espais? Hem pensat algun cop en si hem d’adaptar la natura a nosaltres o ens hem d’adaptar nosaltres a ella? I si tenim en compte el procés de creixement demogràfic massiu que comporta augments en la desertització, el canvi climàtic, la desforestació… en resum ens estem carregant el planeta. No hauríem de replantejar el vincle que tenim amb la natura per tal de treballar alhora pels humans i pel planeta? Ara veurem com la flora urbana és un tema important a tractar, necessari per a entendre  què faria una alzina a cada plaça i perquè només hi ha coloms als carrers.

Productors primaris

Barcelona  és una ciutat situada a 43 graus sobre l’equador, inserida en un clima completament mediterrani. Aquest clima confereix a la vegetació i a la fauna les característiques de bioma de l’àrea on es troba. Les pluges abundants a la primavera i a la tardor, amb estius irregulars en què les plantes han de desenvolupar estratègies de resistència per aguantar-lo molts cops. Les plantes cormòfites confereixen quasi la totalitat de la producció primària dels ecosistemes. Això implica que incideixin en les característiques de tots els altres nivells dels cicles biològics, determinant el tipus de herbívors que hi ha, que al seu torn incideixen en el tipus de carnívors. Aquest productors primaris per tant al fer la primera reacció que agafa les molècules inorgàniques per a formar matèria orgànica, la fotosíntesi,  dicten com s’estructuren les piràmides tròfiques i els cicles dels diferents ecosistemes. La successió de l’ecosistema fa “madurar” l’estat d’aquest, podent assolir un clímax amb certa estabilitat. Aleshores les espècies de artròpodes, vertebrats i altres també van variant segons el moment de la successió en què es trobi aquest ecosistema. Però el que està clar és que tot el flux de vida propi d’un bosc és el que es dóna entre animals i altres espècies que habiten el bosc.

Viburnum tinus, una de les espècies típiques de l’alzinar

Un alzinar constitueix un ecosistema típicament mediterrani, amb varis estrats.  Un d’arbori, on trobem alzines (Quercus ilex) i altres arbres com roures o alguns pins. Uns d’arbustiu i arbustiu-arbori, on trobem espècies des de l’arboç (Arbutus unedo), el marfull (Viburnum tinus), i a nivell més petit el galzeran (Ruscus aculeatus),  actualment ameneçada i en recessió. És l’ecosistema madur típic de la Serra de Collserola o el Montnegre, ocupant en total una cinquena part de Catalunya. També són molt comunes d’aquests ambients les pinedes de pi blanc (Pinus haleppensis) o arran de mar el pi pinyoner (Pinus pinea). I les suredes d’alzina surera i algunes rouredes conformen el conjunt de tipologia de boscos d’aquestes zones.  Amb aquests arbres hi ha una certa fauna associada, que hi troba refugi i habita de forma salvatge. En una roureda podrem trobar esquirols o pica-soques, a l’alzinar associarem espècies com el pit-roig ,el gaig, el tudó… i molts d’altres. De fet els ocells poden servir bé per a observar aquesta relació arbres-fauna de l’ecosistema. Alguns ocells s’han acostumat més o menys a la presència humana, com el cas del pit-roig que no dubta a acostar-se a les zones urbanes. Però la totalitat de les espècies  de l’alzinar típic  es veu desplaçada i apareix una regressió en la maduresa dels ecosistemes, que perden l’eficiència i la biodiversitat.  Per a comentar el cas de Barcelona cal pensar que ens trobem en un teòric espai d’alzinar-pineda a les zones més muntanyoses, i un possible ambient d’aiguamoll per l’efecte del delta del Llobregat.

Ornamental i exòtic

L’home aleshores edifica i construeix els seus assentaments, alguns de més petits i altres de massius. Però decidim, perquè ho volem, naturalitzar la ciutat. Posar arbres als carrers, arbustos a les avingudes, i més gespa als parcs i jardins. Però quins i perquè, amb quin criteri?  A la ciutat de Barcelona hi ha 157.000 arbres, el 30% dels quals són plataners (Platanus hispanica). En segon lloc està el lledoner (Celtis australis), amb un 13%. I entre altres espècies podem destacar també la palmera canària (Phoenix canariensis), l’arbre de l’amor (Cercis siliquastrum)… en total unes 200 espècies.

El plataner és una espècie fruit de la unió de dos espècies antigues, Platanus orientalis i Platanus occidentalis, que ha estat plantat a la regió mediterrània com a ornamental i que s’ha semi-adaptat a l’ecosistema; és poc freqüent en ambients naturalitzats, i correspon a un arbre de ribera. Correspon a un arbre mediterrani? No dels ecosistemes de l’alzinar que parlem. L’ajuntament de Barcelona ha decidit  reduir durant els pròxims anys la població de plàtans a la meitat, amb criteris de com es desenvolupa ornamentalment, a part de que a la primavera pot causar reaccions al·lèrgiques. Un article de La Vanguardia comenta aquesta iniciativa, explicant que els carrers principals de les ciutats continuaran amb plàtans “El plàtan seguirà sent una de les espècies més destacades de la ciutat i segurament la majoritària però hem de mantenir-lo sobre tot on cap i on és identitari, com a les Rambles, la Gran Via, Passeig de Gràcia o avinguda Paral·lel”. El criteri que proposa és purament ornamental.

L’article comenta que al 2011 s’han impulsat tres noves espècies, i que de cara al futur les noves espècies que es plantaran tindran criteris com el color. I que per això a la ciutat hi haurà més roses. Però on està el criteri ecològic? Hi ha una espècie de rosa que és la rosa de bardissa (Rosa sylvestris), que creix com una mala herba però que pertany a la mediterrània.  Aquestes tres espècies són l’arbre del foc (Branchychiton acerifolium), un cirerer (Prunus avium), i una varietat de plataner (Platanus platanor).  Segurament són espècies que poden desenvolupar-se bé a la ciutat, però no contemplen els boscos immediats per a intentar aconseguir un flux de biodiversitat real. Un cas especial i amb molta temàtica al voltant és el de la palmera canària (Phoenix canariensis) , que ha donat refugi a una espècie d’ocell ja invasora, la Cotorra argentina, i que ara és atacada per una plaga que també amenaça amb l’única palmera mediterrània, el margalló (Chamaerops humilis).

La merla quasi no es deixa veure al carrer, sols a interiors d’illa i altres espais

En canvi, hi ha zones més extenses, parcs com el Joan Miró, on l’arbre que predomina és el pi pinyoner. Per aconseguir fluxos de biodiversitat amb artòpodes i vertebrats fa falta que hi hagi pins als carrers, i alzines a les places. En aquests parcs és on es poden refugiar del soroll i els cotxes ocells com la tórtora, la cuereta, la mallerenga,la garsa, la merla… La fauna ornitològica de la ciutat de Barcelona depèn en gran part del tipus de vegetació, perquè la ciutat és un ecosistema més. Per a aconseguir  que hi hagi espècies mediterrànies, s’ha de reduir la pressió que fa el creixement de la ciutat i la continua construcció d’edificis. I una alzina a la plaça oferiria  a l’ecosistema un punt de maduresa, un punt on la successió ja està avançada.

Naturalització de l’espai urbà

Vist aquest exemple de l’alzinar i les places de Barcelona vull posar de manifest alguns  altres casos on s’aconsegueix aquest nou concepte, de transformació dels espais urbans en ambients naturalitzats.

La pineda de pi pinyoner de Gavà i Castelldefels s’aixeca sobre un sorral portat per la sedimentació del riu Llobregat. S’aixeca així donant estructura al sòl i permetent fer créixer en certa manera l’ecosistema. Allà s’ha edificat de forma més horitzontal que vertical en alguns barris, deixant la pineda tal com està i no imposant a on ha de créixer cada arbre. Evidentment se’n van tallar per a poder  fer cases, però als patis de les cases podem trobar aquest pi, i al carrer el pi no es troba de forma recta i uniforme sinó més escampat. Aquestes característiques afavoriran que la ornitofauna de la zona sigui més pròpia de l’ambient natural que de la ciutat. Serà més comú veure tudons i garses, o ocells del delta, i es veurà reduïda la població de coloms, que a Barcelona es cataloga com a plaga.

Els petits poblets de muntanya també responen freqüentment al cas en què l’home s’ha adaptat al que la Natura li ofereix.  L’objectiu sempre és poder fer l’assentament adequat, però en molts casos s’aconsegueix la mínima alteració dels fluxos. És freqüent cultivar horta, però normalment es pot mantenir  prou vincle com perquè les espècies salvatges persisteixin.

Conclusió

La flora urbana resulta importantíssima per a la gestió del vincle entre els espais naturals i els espais urbans. L’ecosistema mediterrani on ens  trobem té unes característiques fruit de milions d’anys d’evolució que es veuen en regressió per culpa de la pressió que exerceix l’ urbanisme. Integrar els ecosistemes d’alzinar dins les zones urbanes, com la ciutat de Barcelona, és clau per afavorir un flux de biodiversitat i la potenciació d’aquesta. En un futur hauríem de poder veure la Gran Via de les Corts Catalanes plena de romaní que apagui la pol·lució dels cotxes. Per tant, una alzina a cada plaça!

Pensament estàtic

Estàtua del Passeig de St Joan amb carrer Còrsega

Passejant pel passeig de Sant Joan observo una font dominada per una gran estàtua de pedra, en ella uns lleons reposen als peus d’un home esvelt. A primera vista la imatge no sorprèn però al darrere hi ha un sentiment arrelat de domini i antropocentrisme que rodeja i viu en moltes persones. Aquest sentiment aflora especialment en aquelles que veuen a les seves mans la vida dels altres, el control i la capacitat de decidir sobre la resta d’individus. Jo gairebé que em conformaria si aquest fet no afectés més enllà de la nostra espècie però per desgràcia no és així. L’excitació que arriba a produir aquesta sensació de domini en determinats individus (entre els quals es pot incloure el nostre actual monarca) els porta a fer veritables atrocitats. Una d’elles, la caça.

Podem fer una senzilla divisió entre caça lúdica i professional.

La primera, als meus ulls, és una activitat que em repel·leix a tots els nivells, ja sigui caça major o caça menor. Clar que s’ha d’esmentar l’interès que aquesta activitat representa. Només en llicencies s’arriba gairebé als 396 milions d’euros en l’Estat espanyol, com recull l’informe de la Real Federación Española de Caza, i si aquí li sumes l’interès turístic, la producció de perdius en granges, la venta d’armes… la xifra es dispara (http://www.fecaza.com/caza/estudio-economico). La idea de natura que té aquest col·lectiu envesteix de ple amb la forma com la percebo jo. A la introducció de l’informe econòmic que ens presenta la RFEC es planteja la necessitat de conservar l’activitat cinegètica com a forma de “conservacionismo bien entendido”, però des del meu punt de vista és una justificació falsa i tergiversada del veritable problema. Aquí entraria en acció la caça professional.

Actualment, i al llarg de la història, en molts casos s’ha requerit de l’ajuda de caçadors per a controlar plagues però no perdem de vista l’origen del problema. La degradació de l’hàbitat és el protagonista de la història, i la inclusió irrespectuosa de l’home en els territoris d’on són originaries d’altres espècies.  Dos exemples de casa són el llop ibèric (Canis lupus signatus) o l’ós bru (Ursus arctos) que han passat i passen per greus contratemps fins arribar a desaparèixer en l’àmbit dels Pirineus.

Cal tenir present que aquesta inclusió no és només a nivell de certes espècies sinó que és la responsable de desequilibris generalitzats en els ecosistemes que poden portar a augments desmesurats de determinades espècies fins a generar plagues o en el cas contrari degradar tant una població fins a portar-la a l’extinció. Així doncs la necessitat actual de tenir caçadors que controlin la població de porcs senglars (Sus scrofa) a Collserola  desapareixeria si aquets disposessin d’un hàbitat en condicions per no veure’s obligats a baixar a la ciutat on se’ls considera una amenaça.

Un cop feta aquesta reflexió arribem al punt de que hi ha indrets on l’ésser humà ha de saber conviure amb d’altres espècies autòctones encara que aquestes puguin representar un problema. Em vull centrar en la caça de grans depredadors, que a més a més del seu sobreinterès lúdic, també ha estat una de les que més impacte ha causat al eliminar a reguladors naturals de poblacions d’altres espècies.

Per mirar com ens hem anat ensortint al llarg de la història vull nombrar dos casos:

El primer, trist, és el del tigre d’Amoy, o tigre del sud de la Xina (Panthera tigris amoyensis).

La població d’aquesta subespècie al 1959 arribava als 4.000 exemplars en la regió. Aquesta població es considera amenaçada sota els paràmetres actuals, però llavors fou considerada una plaga a erradicar pel govern de Mao Zedong degut a que atacava als ramats i causava pànic als agricultors de la zona, començant així una campanya d’extermini a gran escala. En el curs de només 17 anys, la població de la subespècie es va reduir a 200 animals, pel que es va revocar el seu estat de “pesta” el 1977. El 1981 fou classificada com subespècie en perill d’extinció  i  el govern xinès la va incloure en la seva llista d’animals protegits. Fins aleshores, els tigres xinesos ja s’havien reduït considerablement per la caça o la destrucció del seu hàbitat. Ara només queden uns 68 exemplars en captivitat destinats a la desaparició a mitjà o curt termini.

Una altre història no gaire diferent, però amb un final més feliç la trobem al Parc Nacional de Yellowstone. En aquest parc el protagonista és el llop. A l’any 1914 el congrés americà va subvencionar la liquidació dels animals nocius per l’agricultura i la ramaderia causant així la seva total desaparició del parc. Als anys noranta es va optar per la reintroducció del llop a la regió de Yellowstone amb individus procedents del Canadà (Canis lupus occidentalis) i amb les noves lleis de protecció s’ha aconseguit preservar el seu hàbitat i així perpetuar la població. Tot i així a la zona s’hi continua practicant l’agricultura i la ramaderia i això ha portat un seguit de problemes i de mesures. La principal consisteix en tenir els llops controlats mitjançant sensors que avisen als ramaders si s’acosta un grup, de forma que aquests amb dispars al cel els poden espantar i fer que abandonin la cacera evitant tot tipus de mal al remat i als depredadors. També s’han aplicat retribucions econòmiques en el cas que un llop arribés a matar bestiar.

Aquest últim cas és un exemple d’avenç en tema de conservació, però el camí és llarg, i tot i que bona part del mal ja està fet (desforestació, destrucció d’hàbitats, disgregació…) amb els coneixements actuals i amb les noves tecnologies podem arribar a noves formes de conviure amb els grans depredadors que antigament poblaven els territoris que ara ocupem.

Desgraciadament molts individus de la nostre espècie gaudeixen creient-se que tenen la natura a la seva disposició i reivindicant-se com l’animal més poderós exterminen, cacen furtivament (ho tractaré en pròxims articles) i legalitzen massacres sense precedents.

Crec que si ara l’escultor que va aixecar l’estàtua que es troba a Pg. De Sant Joan amb Còrsega pogués refer la seva obra la deixaria completament igual fent-nos veure que amb el pas del temps encara no hem sigut capaços d’entendre que la Terra no gira sota els nostres peus.