L’aigua, l’eterna aigua.

L’aigua, l’eterna aigua.

Deu ser l’hàbitat on cohabitem que ens fa reaccionar amb la paraula importància o sinònims quan parlem d’aigua i més el dia mundial de l’aigua (22 de març). Una repassada ràpida pels perfils de twitter i facebook dels representants polítics, dels representants socials de l’ecologisme o dels coneguts/amics/familiars més polititzats amb el medi ambient ho demostra.

La reacció és una expressió de la consciència que no estem tan deslligats psicològicament de l’hàbitat. Transmès per la memòria cultural, l’aigua ha sigut i és un be escàs en les contrades per on ens passegem. Subratllar en fins divulgadors científics que només cal llegir els informes del IPCC (científics i canvi climàtic) per l’Estat Espanyol per saber que aquest be escàs continuarà sent escàs i encara més escàs. El canvi climàtic, provocat per la nostra activitat, ens ha regalat a la major part de la Península Ibèrica mitjanes de temperatura més altes i menys precipitació anual i més intensa quan plogui, allò que “Al meu país la pluja no sap ploure…” (parafrasejant Raimon “Al meu país la pluja”). Sabíem (alguns) que no sabia ploure i ara hem d’afegir un agreujament, procés de desertització.

L’aigua, l’eterna aigua, eterna perquè sense ella no existim i la dependència que genera. Les boniques cames que tenim no són res més que un apèndix desenvolupat que ens serveix per cercar aigua (entre d’altres) i així poder viure. Qui voldria ser planta i tenir arrels per beure aigua del sòl sense moure’s o qui voldria ser alga per poder beure de l’aigua de la rosada?!

D’aquesta dependència fa que el debat mai deixarà d’existir en les contrades que vivim en la nostra escala de temps. Transvasament de l’Ebre cap al sud de la península, transvasament del Segre cap a Barcelona, cabal ecològic del Ter per les comarques gironines, batalles entre municipis, entre municipis i empreses…

Enfront el pessimisme i el nihilisme, humanitat lligada a l’hàbitat.

 

 

 

Un dels molts articles en premsa, aquest:

http://www.eldiario.es/sociedad/Espana-riesgo-convertirse-desierto-siglo_0_624337848.html

Nunca Máis rius clavegueres

Nunca Máis rius clavegueres

L’Agència Catalana de l’Aigua té una acumulació històrica de deutes que supera els milers de milions d’euros. Fins el punt que ha amenaçat en no pagar les depeses de les depuradores i altres partides. Organismes com el Consorci per a la Defensa de la Conca del Riu Besòs, empresa pública gestora de depuradores, ha ficat el crit al cel. L’administració municipal es troba escandalitzada, desenes d’anys de progrés per obtenir una certa qualitat fluvial en el principat de Catalunya per ara tornar a tenir rius clavegueres. Un retrocés considerable perquè ara començàvem a tenir una certa qualitat legal dels rius que ha promogut l’ecologisme transversal en aquesta etapa democràtica. Una ideologia que intentant evitar crescudes com les de la Riera de Rubí o la del Túria a València o obtenint recursos d’aquest element ambiental com la regulació del cabal per embassaments de l’Ebre pel funcionament de la Central Nuclear d’Ascó defensa com pot el desig teòric de no destruir tot el que ens envolta. Matrimoni conceptual impossible a la realitat. Fet que ha comportat polítiques com la canalització total del Túria al seu pas per la capital de l’Horta, que alguns especuladors han aprofitat per fer una ciutat de les ciències on abans hi havia un riu, o d’altres com la canalització parcial del Segre pel seu pas per Lleida capital amb un passeig fluvial genial per les passejades dominicals. I el sempre oblidat, pels seus veïns, riu Llobregat que no se sap quina aigua arriba a mar, si hi arriba! Aquesta ha sigut la gestió ambiental d’aquests anys de democràcia en els nostres rius. Una pràctica que ha donat com a resultat molts pocs rius en tota la costa catalana en estat natural, que no hagin rebut cap pertorbació humana a causa de la urbanització del sòl, com demostren els estudis fets. La defensa de la conservació dels rius i les seves lleres cap a una no pertorbació humana no és possible, perquè no es pot realitzar en un territori tan urbanitzat.

L’actual gestió administrativa no és menyspreable, ans el contrari, tornar a remarcar el gran progrés de qualitat ambiental fet en democràcia gràcies al corrent ecològic d’esquerres que hi ha en el país i ara més que mai cal defensar aquesta política. Però sobretot fer èmfasi a no vendre falses esperances en els programes de sensibilització a la ciutadana sobre el fet de tenir rius en estat natural.  A les escoles, a les jornades medioambientals que promouen els ajuntaments són necessàries per conscienciar a la població que la humanitat també forma part de la natura, però molts cops en aquestes jornades s’extreu per error que el que has prescenciat es troba en estat “natural” (Remarco el significat natural, perquè l’home també és natura i per tant l’urbanització de l’ecosistema és natura, cosa que no s’ajusta a la definició que li dono en el text). Aquest error pot arribar a confondre fins el punt d’agreujar encara més la relació home-altres éssers vius, ja que obvia la característica transformadora del seu entorn de l’espècie humana. Per tant cal ensenyar que els rius de les nostres ciutats i pobles són una part més de la urbanització del territori i no tornaran a ser mai rius “naturals”, ja que la presència humana per definició implica la transformació des de fa milers d’anys.

I en moments actuals que hi ha una amenaça de retrocedir en qualitat fluvial,segons dades científiques, toca reclamar una bona gestió ambiental i econòmica, perquè la integritat dels rius com la resta del planeta depèn la supervivència de la humanitat, ja que per desgràcia o no (aquí deixo al lector per reflexionar) hi formen part.

L’ètica dels transvasaments

L’ètica dels transvasaments

Aigua per a tots? Mai he trobat just que per nàixer en un determinat lloc se’t prive de l’accés a coses tan bàsiques com l’aigua. Aigua per beure i per cultivar quatre coses necessàries per viure, no haver de caminar unes quantes hores al dia per aconseguir uns litres de dubtosa potabilitat o simplement aigua per refrescar-se un poc la cara. Coses que aquí ningú es planteja, obre l’aixeta i sempre en raja aigua. I el cultiu d’hortalisses? Cap problema, les fruiteries i supermercats sempre en van plenes, ningú pensa en lo necessari per obtindre-les.

Des de l’inici dels temps de l’Homo sapiens l’aigua sempre ha estat una preocupació (i no tan sols per als humans). Les tribus nòmades sempre procuraven saber on hi havia aigua i amb l’origen de l’agricultura les poblacions s’establien, lògicament, a les conques dels rius.

Heu sentit mai un berber del sud del Marroc demanant un transvasament per fer del nord del Sàhara l’horta del país? Lectores i lectors, sabeu perquè al delta fem arròs? Sí, perquè tenim aigua, i sabeu perquè a Castella es fa blat? Doncs perquè és el que millor s’adapta al clima d’allà. Sembla fàcil d’entendre, no? Trobo una barbaritat gastar-se milions d’€ en una macrocanonada de centenars de quilòmetres per convertir un lloc desèrtic en l’horta d’Espanya (o amb esta excusa la demanen). Però creieu que es pot demanar aigua per a poder desenvolupar l’agricultura allà, quan aquí que en tenim, als pagesos no els és rentable collir les seues taronges; quan els pagesos de l’horta de València han estat pressionats a vendre per convertir els antics camps de conreu en urbanitzacions on regna el ciment i l’asfalt. Perquè on resulta més car cultivar la terra s’ha d’impulsar tant i on és barat s’ha d’obviar?

Es veu que a València i a Múrcia els pagesos no sols estan molt millor que a les terres de l’Ebre, sinó que seran inclús capaços de pagar l’encariment de l’aigua pel llarg viatge i així i tot, treure beneficis. Jo vull que m’ho expliquen. No serà que (en el cas hipotètic de que realment fos per l’agricultura) els pagesos serien encara més subvencionats per poder pagar l’aigua, és a dir, l’aigua per aquella gent seria pagada amb els impostos de tots, inclosos els pagesos que a les terres de l’Ebre han de fer mans i mànigues per poder seguir vivint de la terra.

Tot plegat ben curiós. Però tampoc seria tan estrany que en un país on es fan AVEs on no puja “ni Cristo”, o aeroports per a vianants, es fes “La Huerta de España” en un lloc desèrtic obviant i deixant perdre les terres on sí hi ha aigua. Va! Deixe’m de banda les mentides, deixem d’utilitzar els pagesos que només volen seguir vivint de la terra com a excusa, i comencem a parlar del que realment vol moure l’aigua, el totxo.

Encara no ho han entès (o no ho hem entès). L’actual crisi es deguda en part a un model de gestió del territori basat amb edificar fins l’últim pam de terra de sòl edificable, re-qualificar el que no ho és i omplir-lo posteriorment d’urbanitzacions, hotels, grans ressorts… sense importar si s’acaben venent o no i per descomptat sense pensar en que tot allò necessitarà un manteniment que en triplicarà el cost a llarg termini. Els beneficis seran per a uns pocs però els costos seran – i estan sent – per a molts. Guanyaran diners uns pocs a costa de l’aigua de molts pagesos? ¿Encara no hem vist prou casos de corrupció i de malbaratament de diners a València com per desconfiar de les seues obres faraòniques bàsicament emprades com a pous sens fi de diners? (Busqueu informació sobre els costos de l’aeroport de Castelló, del Grand Prix o de la ciutat de les Arts de València).

Clar, si a nosaltres l’aigua ens sobra. Si és d’allò més normal pescar moixarres a 20 km de la desembocadura o veure com al teu hort, a dos-cents metres del riu Ebre, s’hi fa una crosta salabrosa. Si en realitat tenim sediments com per a que el delta de l’Ebre continuï expandint-se i suficient aigua dolça com per a mantindre a ratlla la falca salina que puja riu amunt… Us convido a vindre i veure la realitat amb els vostres ulls i escoltar l’opinió de la gen sàvia de la meua terra, els pagesos.

Els transvasaments, la solució a la sequera? El procés de desertificació de la península ibèrica és un tema vox populi entre els que ens preocupem una mica per la terra. Els transvasaments no són més que una cura pal•liativa per a una malaltia terminal, una forma d’anar apartant el problema en si. Cada vegada hi haurà menys aigua als rius mediterranis per transvasar, de poc servirà en un futur la interconnexió de conques. És simplement una bena als ulls. La veritable solució, si és que encara es pot fer alguna cosa, és provar d’aturar el canvi climàtic. Si ja és massa tard, l’únic que podem fer és anar buscant espècies que siguin aptes a les noves condicions climatològiques que ens esperen.

Per saber-ne més: Dades objectives d’un ecòleg de la UB sobre el cabal de l’Ebre www.narcisprat.eu. El post es titula “¿Que hubiera pasado si el tubo del trasvase hubiera existido?”