Ecosistema. Normalment, quan s’esmenta aquest terme, la gran majoria de la gent tendeix a crear-se una imatge mental que va emplenant amb una gran biodiversitat, tant de plantes, animals, microorganismes (aquí ja no hi posen tant d’èmfasi, suposo que per la trista tendència popular de “veure per creure”, vers la qual més d’un company de carrera deu tenir-hi certa aversió), etc. I tots aquests organismes, quant més exòtics, millor. No sempre és així, però sí la majoria de vegades, per desgràcia. I sinó feu la prova, ja veureu com normalment obtindreu respostes que faran referència a paisatges amazònics, boscos frondosos, barreres de corall… Llavors, que passa amb els ecosistemes que no s’ajusten a aquesta imatge mental i que, precisament, són aquells que solem tenir més a prop de casa nostra? Doncs que acostumen a quedar exclosos de la consideració social, fent que aquest desconeixement -de la importància del nostre entorn- condueixi, in extremis, a situacions que poden posar en compromís la continuïtat d’aquests ecosistemes com a tals. En alguns casos es pot arribar, fins i tot, a la seva total desaparició. I tot això sense haver causat massa ressò en la vida de la majoria de nosaltres ni en la consciència social en general. Un clar exemple d’aquesta situació és el cas dels sistemes dunars.
Els sistemes dunars són acumulacions arenoses que acostumen a localitzar-se en zones pròximes a platges, o bé en altres zones on també existeixi una deposició eòlica regular de partícules d’arena. La morfologia del conjunt de dunes pot ser molt variat i, en tot cas, dependrà de les característiques dels vents que bufin a cada indret. Però la presència de vegetació resulta indispensable per al procés de formació i, sobretot, d’estabilització d’aquests sistemes dunars, ja que faciliten la retenció i dipositació dels grans de sorra transportats pel vent. Així, de cara a la fixació de les arenes litorals trobem certes espècies de gran rellevància, com ara el borró (Ammophila arenaria), la savina (Juniperus phoenicea) en zones de dunes més interiors, i altres espècies que viuen sobre les dunes, fixant-les amb els seus complexes sistemes radicals.
Ara bé, no em de pensar pas que aquests sistemes dunars estan configurats per una acumulació uniforme de sorra on hi trobem certes espècies de plantes distribuïdes homogèniament. Res més lluny de la realitat. Als sistemes dunars s’hi distingeixen per una banda les dunes davanteres (molt mòbils), les dunes semiestabilitzades i les estabilitzades; i cadascuna amb unes espècies vegetals determinades que, per les seves característiques pròpies, han estat capaces de colonitzar-les diferencialment. I és aquí on es posa de manifest la importància d’aquests sistemes dunars: les plantes que podem trobar en aquest tipus d’indret estan molt especialitzades i adaptades a les difícils condicions que representa viure a prop del mar (salinitat, gran exposició eòlica i solar per la falta de cobertura vegetal) i en un substrat arenós (molt estèril i amb una baixa capacitat de retenció d’aigua). És a dir, que es tracta d’unes plantes molt adaptades a unes condicions ambientals molt concretes i que, per tant, difícilment trobaríem a cap altre indret. I, associada a aquesta vegetació, hi ha també una certa fauna com ara coleòpters (escarabats) i lepidòpters rapalòcers (papallones diürnes), que tenen gran importància dins aquest tipus d’ecosistema arenós. És per això que la protecció i conservació d’aquests sistemes dunars és tant prioritària, ja que amb la desaparició de les dunes també es perdria tot un conjunt d’espècies.
L’amenaça als ecosistemes litorals arenosos es troba per tot el Mediterrani, però a prop de casa en tenim uns bons exemples. Com a cas d’exemple mencionaré la situació de Menorca, ja no sols per la proximitat que hi tinc sinó per la rellevància que hi tenen els sistemes dunars, sobretot si tenim en compte la gran relació de quilòmetres de costa (al voltant de 216 km) entre la superfície total de l’illa (701,80 km²).
A Menorca existeixen 28 sistemes dunars, alguns d’ells en millor o pitjor estat de conservació i d’altres, fins i tot, ja han desaparegut (com el cas de Son Xoriguer, Cala en Bosc i Punta Prima). En el cas d’aquesta illa s’ha de tenir en compte que el turisme és un dels pilars principals de la seva economia, i que aquest es veu molt abocat, precisament, als litorals arenosos que n’actuen de reclam. Aleshores, veiem clarament perquè els ecosistemes dunars són els que pateixen una major pressió antròpica en aquest territori insular.
Una de les diverses causes de degradació d’aquests ecosistemes dunars és la del pas freqüent de vehicles i, sobretot, de persones. Molts sistemes dunars són freqüentats com a vies d’accés a les platges i l’efecte negatiu del pas de persones no recau tant en l’alteració de les dunes en sí, sinó més aviat en la vegetació que s’hi troba, que és molt sensible a ésser trepitjada. I com s’ha comentat abans, aquesta vegetació és l’encarregada del manteniment i l’estabilització dels sistemes dunars. L’efecte devastador de les trepitjades s’entén millor si es té en compte que, en els substrats arenosos que es troben en aquests ecosistemes, la pressió exercida es transmet a gran profunditat. Això fa que -sobretot a l’estiu, quan l’afluència de persones i el dèficit hídric són majors- es trenquin les arrels de nombroses espècies de plantes dunars.
Les solucions adoptades en aquests casos són les de conscienciar a la gent de la importància i fragilitat d’aquests escenaris naturals, construir passarel·les elevades que serveixin de vies d’accés a platges o bé establir zones de recuperació dunar restringides.
Una altra causa de la degradació esmentada, tot i que d’un caràcter més indirecte, és l’alteració i destrucció de les praderies de Posidonia oceanica. Aquesta fanerògama marina és endèmica del Mediterrani i es troba en aigües ben il·luminades (la llum és un dels principals factors limitants d’aquesta espècie), motiu pel qual acostuma a localitzar-se en zones properes a la costa. La trobem formant grans praderies submarines (que constitueixen l’estat final de la successió ecològica de les aigües costeres en qüestió), la presència de les quals contribueix al manteniment i estabilització dels fons arenosos. I on recau la importància d’això? Doncs en el fet que la dinàmica dels sistemes dunars està estretament vinculat a la platja submergida, ja que variacions en aquesta poden alterar les zones sorrenques davanteres de la costa -són les més sensibles als canvis- alterant dràsticament, al seu torn, la resta de tot el sistema dunar emergit.
És a dir, la Posidonia oceanica ofereix protecció a la línia de costa davant l’erosió. I són diversos els processos pels que aquesta espècie es veu afectada: tècniques de pesca basades en l’arrossegament massiu de xarxes pels fons, abocament d’aigües residuals sense depurar, excés de fertilitzants en agricultura i el conseqüent pas d’aigua amb excés d’elements minerals al mar… I no ens oblidem de l’eliminació sistemàtica -i amb finalitats clarament estètiques- de les masses de fulles en descomposició que a les platges protegeixen de l’erosió.
Però sens dubte, i per si tot l’explicat fins ara fos poc, el factor principal i més directe de degradació d’aquests ecosistemes és la urbanització, que acaba fent desaparèixer de manera total grans extensions de zones naturals. Aquesta incidència urbanística es troba més accentuada en aquelles regions on, al voltant dels anys 70, el turisme que s’hi va iniciar ha anat proferint des de llavors tot un conjunt d’infraestructures el més proper possible del mar, on poder trobar l’apreciat “sol i platja” publicitat. I ja no sols es tracta pròpiament de la destrucció de certes zones de dunes, sinó també de la construcció d’estructures paral·leles a la costa (passejos, fileres d’apartaments…) que acaben impedint el flux de materials sedimentaris procedents de les platges, que resulten indispensables per a la continuïtat i preservació dels sistemes dunars que, sense aquesta aportació de sediments, senzillament acabaran desapareixent.
I si aquesta urbanització ja resulta perjudicial de per si, encara esdevé més greu amb les recents polítiques de gestió preses pels òrgans de govern actuals en què, bàsicament, s’està estenent la tendència a la desprotecció sistemàtica d’espais protegits.
La Menorca que coneixem avui en dia no seria així de no ser per les constants lluites de molts dels seus habitants que, durant dècades, s’han pronunciat i mobilitzat per protegir aquells espais amb grans valors naturals (i que formen part de la personalitat pròpia de l’illa), vers els intents continuats i persistents d’urbanització proferits per mers interessos econòmics i personals d’un reduït grup de personalitats amb poder.
I parlo de Menorca com podria parlar dels incontables casos que trobem a la resta de les Balears, per tota la costa catalana i arreu del Mediterrani.
El millor de tot és que, moltes vegades, aquesta desprotecció d’espais naturals (pels que s’ha lluitat durant tants anys per conservar) ve acompanyada de justificacions diverses, com ara la de crear llocs de feina i així poder fer front a aquesta crisi que “tots” patim. El que no es diu al fer aquesta espècie de justificació és que, generalment, la gran majoria de les urbanitzacions i els nuclis tradicionals encara tenen capacitat legal per ampliar-se. En el cas de Menorca, la desprotecció projectada pel govern afecta un 20% del territori, mentre que el creixement vigent encara pot ser del 30%. Com diu el GOB (entitat ecologista activa en la lluita pels espais naturals, entre moltes altres causes): “si no hi ha activitat de construcció no és perquè no hi hagi territori disponible”.
De la mateixa manera, molts altres projectes urbanístics en aquesta illa s’han defensat com a eina per potenciar el turisme. Si el que es pretén es canviar espais naturals per un grapat de turistes aficionats al golf o bé construir grans hotels a peu de platja on el “tot inclòs” faci que la gent no surti de l’edifici, no s’entén quina economia turística es vol potenciar a l’illa, ja que negocis locals i artesans no es veuen afavorits en cap moment.
De cara a totes aquestes polítiques de desprotecció i enllaçant amb la degradació dels ecosistemes dunars, és indispensable mencionar el recent cas de Es Trenc, al sud de Mallorca. Si Menorca és l’illa amb més sistemes dunars de les Balears, Es Trenc representa el màxim exponent d’aquests ecosistemes a nivell mediterrani. Es tracta de prop de 500 Ha de camps dunars, diversos quilòmetres de platges de sorra, fons marins amb grans praderies de Posidonia oceanica… I tot hi haver estat un espai protegit per la legislació de les Illes Balears des dels anys 80, ara s’hi està projectant un macro-hotel, amb camp de golf i altres instal·lacions diverses. Això tira per terra la lluita que, durant més de trenta anys, ha impedit la realització de molts altres projectes, preservant aquest territori amb tot el seu valor natural intacte.
Dunes de Es Trenc. Fotografia procedent de http://www.conselldemallorca.net
Però com es pot construir en un espai tant protegit i valorat com és Es Trenc? Doncs fent un seguit de “correccions” d’uns “errors” en el Pla Territorial que ha fet augmentar l’espai edificable d’unes 2 hectàrees a 21 hectàrees. Curiosament el mateix espai que ocuparà el complex turístic (unes 20 Ha). El millor de tot és que, al tractar-se d’una correcció d’errors, no és necessari un llarg i lent procés de modificació de tot el pla.
Novament es senten arguments de creació de llocs de feina, oportunitats de fer front a la crisi… Però la veritat és que així és com s’acaba destruïnt el reclam d’aquell turisme que, paradoxalment, diuen que volen potenciar. Tot i així, el més greu de tot això és que s’acabarà perdent un important patrimoni natural.
Per poder fer front a la destrucció de quelcom nostre i de tots, ho hem de fer tots plegats. Per això, el primer pas és conèixer la realitat actual, el món que ens envolta i fer-ne conscients als altres. Com digué el conservacionista senegalès Babà Dioum: “Només protegim allò que estimem, només estimem allò que coneixem i només coneixem allò que ens han ensenyat”.
A. Cortada
El Galzeran 