Avui Dia Mundial de les Zones Humides

La gran importància ecològica i econòmica de les zones humides es plasma en el naixement de la cultura neolítica, que va sorgir a les ribes dels grans rius de l’Orient Mitjà ( el Creixent Fèrtil). I no és d’estranyar que la major part de la població mundial visqui en zones properes a lleres o deltes de grans rius. A casa nostra, als Països Catalans, el percentatge de territori en zones humides és baix, encara que alguns punts esdevinguin dels llocs amb les terres més fèrtils de tot el Mar Mediterrani, com són els deltes de l’Ebre i el Llobregat. Tot i això la seva destrucció és desorbitada però la seva destrucció és desorbitada. No és d’estranyar que cada dia de 2 de febrer es celebri el dia internacional de les Zones humides per garantir la conservació d’aquests espais d’alta biodiversitat.

Aquest darrer any no es troba exclòs de nous intents de la destrucció de les poques zones humides intactes que queden en el nostre litoral. Aquest curs hem hagut de batallar per defensar el Delta de Llobregat, zona d’estratègia social per l’agricultura de km0 a l’àrea metropolitana, davant un macroprojecte de casinos. El projecte anomenat Eurovegas ha semblat una desviació de l’atenció mediàtica per poder tirar endavant el BCN World en una altra zona sensible del litoral català. La ubicació d’aquest nou projecte inclou les zones humides de la Pineda, en particular l’espai de la Sèquia Major. Aquesta zona està catalogada com a espai d’interès natural (PEIN) per la Generalitat de Catalunya i forma part de la Xarxa Natura 2000.

Però no només hi ha noves accions en el Principat, en aquest darrer any s’ha hagut de batallar per Ses Fontanelles que és la darrera gran zona humida de Palma davant l’amenaça d’una nova urbanització. I no tots són males notícies, per exemple al marjal Benicàssim hi ha hagut una sentència en contra de construcció un camp de golf en aquesta zona humida.

Tores a la Punta de la Banya, un de les úniques Reserves Natuals que conformen el conjunt de les zones humides catalanes.

Són per aquests motius que des del Galzeran animem a les organitzacions ecologistes, polítiques i a la ciutadania a seguir defensant el projecte d’un país respectuós i adequat a les nostres particularitats ambientals!

El silur, el depredador ferotge de cada cop més dels nostres rius

Silur

Nom: Silurus glanis

Origen : Aquest mapa ens mostra la distribució actual del silur. En color roig trobem les zones d’on n’és nadiu, en taronja on ha estat introduït i en blau,les zones marítimes on se l’ha divisat. Com es pot veure aquest prové de la zona central i est d’Europa i ha estat introduït no només a casa nostra, sinó a altres zones com les illes Britàniques, els països de Benelux, França i Itàlia.

Característiques:  Aquest peix de la família dels silúrids pot arribar a mesurar dos metres i mig i pesar un centenar de quilos. El silur més gran pescat, fou documentat al riu Po (Itàlia) i feia 2,78 m de longitud i 144 kg. En són característics els bigotis que té, 2 llargs sobre la mandíbula superior, els qual són mòbils i els serveixen per detectar les preses, i 4 curts sobre la mandíbula inferior. La seva pell no té escates i la té coberta d’una substància gelatinosa.

Biologia:  És un depredador nocturn bàsicament ictiòfag, però també pot gaudir d’un ampli ventall de preses. Podem trobar a la seva dieta invertebrats, petits crustacis, i es creu que els més grans fins i tot es poden alimentar de granotes, ratolins i algun ocell aquàtic. Pot arribar a viure fins els 80 anys. En tenir-ne un o dos i arribar als quilos ja pot fer la seva primera posta. Aquesta es fa quan la temperatura ronda els 20 ºC, així que depenent de la zona ocorre entre l’abril i agost.

Efectes: Aquesta espècie té una de les característiques claus per haver esdevingut una bona invasora, no té cap depredador. Creix a voluntat sense cap regulador natural de la seva població, però ella si que ha afectat, i bastant, els peixos autòctons. Es considera el silur com el causant de la desaparició del Barb (Barbus barbus) al llit mitjà de l’Ebre. Aquesta desaparició es relaciona amb l’augment de les algues de la zona ja que el barb n’era un gran comensal. També s’ha arribat a dir que als pantans amb silurs s’ha vist reduïda la població d’aus aquàtiques, cosa a demostrar encara. El que sí que està clar és que en no tenir res que el freni, creix i es reprodueix sense fre i això fa que cada cop sigui més gros i hagi de menjar més. Arriba a unes mides que el converteixen realment en un depredador ferotge.

Situació històrica als Països Catalans: Tot començà el 1974, quan el biòleg alemany Roland Lorkowski  entrà un dia a territori català amb, segons diuen, 32 cries de silur. Les soltà al pantà de Mequinensa i des de llavors s’ha expandit per la conca de l’Ebre. També fou introduït a la conca del Ter, i del Llobregat. Notícies recents el situen ja a l’Albufera on el dia 9 d’aquest mes es va capturar el tercer exemplar des del juny. 

Realment el que fa encara més especial aquest cas d’espècie invasora és que hi ha gent que li interessa que existeixi als nostres rius. No és com molts altres casos per efectes de deixadesa dels propietaris (com el cas de la tortuga de Florida), o per transport involuntari dels humans, en aquest cas fou voluntari i hi ha empreses que s’estan enriquint amb això. Trobem pàgines especialitzades amb la pesca del silur al baix Aragó. (www.siluromundi.com). Aquest fou introduït per la pesca esportiva i ara aquestes empreses n’estan recollint els fruits.