Les espècies invasores representen un problema a diversos nivells (biodiversitat, economia, sanitat…) i els seus efectes s’acostumen a veure accentuats en aquelles zones d’introducció geogràficament petites. En aquest sentit trobem el cas de les illes, zones geogràficament aïllades i amb una extensió limitada i reduïda. Aquestes característiques fan que els ecosistemes de les illes hagin evolucionat, generalment, d’una manera molt diferent als ecosistemes continentals, presentant un nombre més reduït de competidors i major quantitat d’endemismes. Això fa que els ecosistemes insulars siguin especialment vulnerables a les espècies al·lòctones amb capacitat d’invasió, ja que al no trobar-se espècies competidores ni altres factors reguladors de la població propis de la seva zona d’origen, són capaces de reproduïr-se i extendre’s d’una manera a la que les espècies autòctones no poden fer front. Això acaba amb el desplaçament d’aquestes espècies natives que, de desaparèixer totalment i tranctant-se moltes d’elles d’espècies endèmiques que no es troben enlloc més d’aquest planeta, resultaria en una gran pèrdua per a la biodiversitat. I el més greu de tot és que, com ja s’ha anat veient, la majoria d’introduccions d’espècies forànies es dóna per la mà d’aquesta gran espècie “invasora” que rep el nom d’Homo sapiens i que, tristament, acostumen a succeïr essent-ne plenament conscients.
Un exemple insular d’aquest fet als Països Catalans, és el de l’illa de Menorca. En aquest cas la sensibilitat a espècies invasores és encara més gran a causa de les seves dimensions relativament reduïdes que es tradueixen en un menor nombre d’espècies possibles existents al seu territori (a causa de la menor quantitat de recursos, en termes de fonts d’aliment i d’espai, en comparació amb el continent). A Menorca són diverses les espècies exòtiques que han esdevingut invasores amb el pas del temps; hi trobem tant casos de flora com de fauna.
Entre les espècies vegetals naturalitzades (que són capaces de mantenir poblacions estables al medi natural sense la intervenció humana directe) trobem la “patata frita” (Carpobrotus edulis) pròpia del sud d’Àfrica que ha colonitzat la costa nord de l’illa desplaçant a nombroses espècies autòctones, la canya (Arundo donax) originària d’Àsia i perillosa de cara a la possibilitat d’incendis i altres espècies com Pitosporum tobir i Ipomaea indica que s’han extès a partir de jardins domèstics.
De cara a la fauna introduïda, hi ha moltes espècies animals que antigament no habitaven en terres menorquines i que la mà de l’esser humà les hi va portar. Algunes porten a l’illa alguns segles, com ara les ovelles, gats i rates (introduïts al voltant dels segles XVIII i XIX) i fins i tot, algunes es confonen amb espècies pròpies i endèmiques de l’illa. És el cas de la sargantana italiana (Podarcis sicula) i la sargantana mora (Lacerta perspicillata), ambdues presents a l’illa de Menorca i que varen ser introduïdes en temps d’important navegació en què vaixells comercials rodaven per tot el Mediterrani. Aquestes dues espècies varen desplaçar totalment l’espècie endèmica, la sargantana balear (Podarcis lilfordi) que va deixar d’estar present a l’illa de Menorca i únicament se la pot trobar a diversos illots al voltant de l’illa principal. Als diversos illots s’hi troben diferents subespècies de sargantana balear i les dimensions realment reduïdes d’aquests trossos de terra les fan extremadament vulnerables a l’entrada de qualsevol depredador o competidor (rates, altres sargantanes…) que poden arribar en les barques d’aquells humans despistats i sense consideració per la biodiversitat. Altres espècies invasores com la tortuga de Florida (Trachemys scripta) o el cranc americà (Procambarus clarkii) han tingut també fortes repercusions en els ecosistemes aquàtics menorquins. Però el procés d’invasió per part d’una espècie no té cap relació amb la seva mida, ja que espècies realment petites tenen, també, grans repercusions. És el cas de la formiga argentina.
Nom: Linepithema humile
Origen: Aquesta espècie de formiga és originària de Sud-amèrica, concretament es troba al nordest d’Argentina, Paraguai, Uruguai i al sud de Brasil. Actualment es troba present a tots els continents excepte a l’Antàrtida. La seva capacitat de dispersió és realment gran si tenim en compte que ha arribat a localitzacions molt allunyades del seu territori originari, com ara Noruega, el Japó, Nova Zelanda i Hawaii.
Característiques: Formen part de l’ordre Hymenoptera i de la familia Formicidae. Es tracta d’una formiga de mida petita, le reina medeix uns 4 mm de llargada i les obreres uns 2-3 mm, de superfície corporal llisa, brillant i coloració marronosa (OLIVERAS, 2005). Al contrari que moltes altres espècies de formigues, i artròpodes colonials, no existeix divisió de castes entre les obreres de la formiga argentina.
Biologia: La formiga argentina té preferència per zones humides, amb presència permanent d’aigua, així com àrees urbanes, granges, cultius amb reg. Les obreres tenen un caràcter nerviós, de moviments ràpids i treballant constantment. Acostumen a formar fil·leres llargues que enllaçen el niu amb alguna determinada font d’aliment.
Aquesta espècie és poligínica, és a dir, té diverses reines en un sol formiguer (a diferència d’altres espècies que sols acostumen a tenir-ne una). Això, juntament amb el fet que cada reina posa entre vint i trenta ous diaris, promou uns nivells de creixement poblacional major que els de les formigues autòctones de les zones en què s’introdueix la formiga argentina.
Efectes: La formiga argentina presenta una capacitat d’invasió molt gran a causa de les seves característiques biològiques (poligínia, gran creixement poblacional, resistència a malalties presents a les zones d’introducció…) però, sobretot, a una sèrie de canvis comportamentals que es produeixen durant la introducció i establiment d’aquesta formiga. En el seu hàbitat natural, aquesta espècie s’organitza en colònies separades que competeixen entre elles (com les altres espècies), però en les poblacions introduïdes presenta una organització social atípica, de tipus unicolonial, en què es formen supercolònies, en què els diversos nius es troben interconnectats i, en comptes de competir, cooperen (no hi ha competència intraespecífica). Aquestes supercolònies poden extendre’s molts de quilòmetres. Es creu que totes les formigues argentines de Menorca formen una sola supercolònia. Aquest gran poder cooperatiu fa que sigui difícil prendre mesures per controlar-ne el crexiement poblacional. I tot això representa un gran problema, ja que les formigues tenen papers importants en l’equilibri dels ecosistemes (competència i desplaçament d’altres espècies autòctones, dispersió de llavors…).
El Galzeran 