El cabirol europeu (Capreolus capreolus) és l’espècie de cèrvid que més s’ha introduït a diverses serralades de muntanyes catalanes. Recuperar els ecosistemes ara fragmentats que hi havia abans de la petjada humana n’és l’objectiu. No obstant, en alguns llocs ha tingut la seva contrapartida per als pagesos.
El cabirol és un artiodàctil de la família dels cèrvids, de menor tamany que el cèrvol però de morfologia bastant similar. És distintiva una taca blanca a la zona anal, i el musell més aviat fosc. Els mascles tenen banyes que cauen anualment, amb les quals s’embranquen en combats per tal de fer-se amb les femelles dels grups amb què poden anar. Té hàbits solitaris, encara que les condicions d’hàbitat poden determinar comportaments més gregaris. És bastant selectiu alimentant-se, consumint preferentment matèria vegetal d’alt valor nutritiu i baix contingut en fibra. Es tracta d’una espècie que habita zones caducifòlies, a àrees boscoses que ofereixin resguard i aliment. Per això necessita dels estrats herbaci i arbustiu, i la diversitat botànica del medi.
El cabirol és present a Catalunya a moltes serralades. Mentre a moltes zones del Pirineu les poblacions són completament autòctones, s’han re-introduït i introduït en llocs com el Massís del Montseny, la Serra dels Ports, la Serra del Montnegre, i altres punts. En moltes d’aquestes zones es mantenen com a poblacions de nombre baix, sense causar problemes. A altres llocs, les poblacions s’han vist impulsades de manera que han pogut créixer i créixer. Els plans de reintroducció a les serres més petites no tenen més de 8 anys. Al Pirineu, no obstant, van començar fa més de 20 anys. L’èxit d’aquesta iniciativa ha anat seguit amb altres plans com la introducció del voltor negre, la reintroducció de l’ós bru, i altres espècies de grans vertebrats que es veuen afectats per la fragmentació dels hàbitats.
Però el cabirol ha aprofitat la seva capacitat per moure’s per diferents hàbitats i ha explotat les seves capacitats reproductores. Si en un ambient incert havia de temptar la sort i els cadells que tenia no era segur que sobrevisquessin, a les zones on millor s’ha desenvolupat ha pogut reproduir-se sense problema. Això és degut a tres factors. Un és el fet que aquesta zona dels Pirineus per sort es manté prou naturalitzada com perquè pugui haver contacte entre humans i natura. Així es veu poc probable que això arribi a passar a altres espais naturals catalans. El segon és l’absència de depredadors naturals. Els depredadors potencials del cabirol són el llop majoritàriament, i guineus i linx poden atacar a cries de vegades. O l’ésser humà, que amb tot el respecte que ha mostrat vers aquesta espècie, ara sols permet unes poques llicències de caça a l’any per tal de controlar les poblacions en algunes zones.
I perquè cal controlar les poblacions? Aquí està l’altre factor de l’èxit del cabirol: la capacitat de canviar d’hàbitat i la predilecció per ambients oberts fa que les collites de farratge per cavalls, vaques i ovelles, o collites d’aliment directament, siguin atacades. Això passa a vàries zones de l’Alt Pirineu, al Pallars Sobirà i la Vall d’Aran. Però és absurd (i propi de l’home) decidir que per a controlar les poblacions l’única opció sigui fer batudes de tant en tant. Com he dit, l’origen del problema és la pressió de l’home cap als ecosistemes, que ha canviat la fisiognomia dels ambients, fragmentant els hàbitats i impedint la vivència de moltes espècies.
Pot plantejar-se una solució natural? La re-introducció del llop sens dubte seria clau però polèmica. Normalment un 35% de la dieta dels llops són cabirols. Comptant que hi ha un alt percentatge de bestiar, caldria un pla per ajudar els pagesos per tal que no perdin els ramats. A la Sierra Norte, a Castella, hi ha llops amb localitzadors GPS que emeten un senyal que poden detectar els pagesos, cosa que aquí costaria una fortuna. Cal pensar també que gestionar-ho tot fent una força humana pot acabar de manera desconeguda, i que la reintroducció del llop podria donar-se de forma natural. Ara mateix a Catalunya hi ha entre 2 i 4 llops que venen de tant en tant dels Alps, però encara no s’ha establert cap població reproductora. És probable que es doni en uns anys.
No obstant, els pagesos del Pallars demanen ja subvencions per arreglar el problema de les collites, doncs torna a ser el sector primari que es veu en problemes per a mantenir les pràctiques tradicionals i no globalitzades, no sotmeses a les dinàmiques de les multinacionals que tracten la natura com un espai de producció.
A. Ubach
El Galzeran 