Que bonic és arribar a tindre una bona relació amb la mascota, la sensació de germanor pot arribar a ser tan gran que mos porte a l’erroni pensament de creure que mos pot acompanyar a tot arreu, que es pot sotmetre la voluntat de l’animal, que el control sobre els seus instints és de sobres suficient per controlar qualsevol situació inesperada i/o perillosa. Podem tenir més o menys comprensió del comportament de les nostres mascotes, però mai serà completa. Els animals no deixen de ser animals per molt que ens els estiméssem, no pretenguem humanitzar el que no ho és. Clar que, hi ha animals i animals!
Tindre un gos ja és massa comú per aquells que busquen fer de la seua mascota un objecte de mirades (que de passada si es fixen amb el propietari, millor). Esta dèria de tindre alguna cosa que mos diferencie dels altres, que mos face especials, ja sigue per única, salvatge o el que sigue. Esta necessitat de captar l’atenció… Tot plegat, este egoisme mos pot portar a obviar les qualitats d’aquell animal – fura, cocodril, serp o porc senglar – o a utilitzar-les en pro dels nostres interessos. Penós. Els animals no han nascut per servir l’home, han nascut, com totes les espècies, per reproduir-se i passar els seus gens a la descendència (una mica reduccionista, ho sé). Per viure en plenes facultats en l’hàbitat amb el qual han coevolucionat durant tants anys, si ho preferiu. No crec que un cocodril visque molt bé en un estany de jardí, tampoc sé si la sensibilitat de l’animal és prou gran per sofrir per la falta de companys, d’espai per nedar, peixos de diferents mides i espècies, fang, aus a les quals espantar (que divertit!)… Com he dit no sé si a l’animal li afecten més o menys la falta de distraccions però en tot cas es perd molts aspectes de la seua vida salvatge. Clar que, hi ha animals i animals!
A l’altre extrem estan els animals que, com el gos, han sofert una domesticació. Animals que han conviscut amb nosaltres des dels principis de la civilització. Mascotes que al marge de captar mirades o no, semblen fer sentir un apego mutu pel llarg camí recorregut junts; o mascotes que mos serveixen d’aliment. Atenció! Que face molt temps que estan domesticades i que pugue haver-hi apego mutu no significa que no es puguen tornar a asilvestrar . Els gossos poden viure perfectament en estat salvatge. De fet, després d’uns 14.000 anys de convivència encara són una subespècie del llop amb el qual poden encreuar-se (l’evolució funciona a poc a poc, sense presses, aliè al nostre ritme estressant).
Al que anava, segur que un gos s’ho passa de l’hòstia corrent per un bosc, infinitat de rastres i de sons que investigar. Des d’un cau de conill on posar el nas, unes cabres que bordar, rates que esperen ser perseguides… I l’amo tan feliç contemplant la seua mascota saltar de joia, deixant que el seu gos acontente la seua part salvatge, que sacie els seus instints. I els animals que viuen tranquil·lament al bosc que? (Molts “domingueros” si fa o no fa molesten igual o més amb els seus crits, però això ja és un altre tema). Excepte en alguns pocs llocs, no hi ha llops als boscos que facen de gossos (tot i que crec que els llops deuen pensar més en omplir la panxa que en la vessant lúdica). A més, no sé vosaltres, però a mi m’agrada veure animals que no es veuen en llocs urbanitzats. És la gràcia, intentar delectar-se amb el que mos ofereix la natura. Si tens un animal corrent amunt i avall, bordant i pegant bots, difícilment veuràs animals salvatges. No en va els parcs naturals aconsellen portar els gossos lligats, pel bé de les espècies salvatges i pel bé dels gossos… Per molt àgil que ens pensem que és el nostre gos, una picada d’escurçó la pot rebre igual. En l’afegit de la multitud d’espècies vegetals tòxiques que podria arribar a ingerir. Sí, ja sé que hi ha animals i animals, que potser els seus instints els porten a no menjar espècies tòxiques. Millor evitar disgustos.
Un altra cosa és quan els utilitzes com a eines, la funció d’un gos caçador és, òbviament, empaitar conills i clavar-los-hi els queixals. La dels gossos pastors és guiar el ramat i espantar possibles depredadors. Com veieu funcions que s’allunyen de deixar en pau la fauna. Funcions molt respectables que mos resulten de gran ajuda però que no són compatibles amb l’observació del medi natural. Es tracta aleshores de ser conscients de la funció que desenvolupen les mascotes en la nostra vida; si voleu ser el centre de les mirades, si us plau, rapeu-vos al zero i tatueu-vos el cap, vestiu-vos amb falda escocesa, el que vulgueu, però no utilitzeu els animals. Si estimeu la vostra mascota segur que també estimareu la resta de fauna i no voldreu molestar-la massa. Si el gos és un company de feina ja està bé que la face. Només us demano que pensésseu la funció que desenvolupa la vostra mascota en la vostra vida i la que pot desenvolupar a la natura. Es necessiten amos responsables amb els seus animals i amb l’impacte que poden tenir en el medi, que tinguen ben clar que volen de les seues mascotes. Clar que, hi ha amos i amos!
S.Forcadell
El Galzeran 