Sovint, portats per corrents o impulsos foscos interioritzem uns ideals. Aquets formen part de les nostres vides i ens marquen un full de ruta i un posicionament davant varis temes. Cal tenir present la importància de revisar-los i saber en cada moment si aquella manera d’actuar és la correcte. Davant de la multicrisi que vivim i davant d’una perspectiva d’agreujament de la situació podem reaccionar de nombroses maneres. Una de les més còmodes és l’optimisme tecnològic, jo no estic d’acord amb aquest posicionament i amb l’article pretenc crear un recull d’arguments en contra.
L’optimisme tecnològic és basa en la confiança cega en la tecnologia i una premissa psicològica atractiva però falsa: “El fet que la humanitat hagi estat capaç de superar tots els problemes que se li han plantejat al llarg de la història indicaria que l’home, al final, sempre se’n surt”. El problema d’aquest argument és que, si fins ara no ens en haguéssim sortit tampoc seriem ara aquí. Les civilitzacions que no sobreviuen no poden meravellar-se de la seva capacitat de supervivència perquè ja no hi són. Alguns exemples els trobem en els habitants de l’illa de Pasqua o en els Maies. Ells també confiaven en la tecnologia però per cataclismes ambientals agreujats amb mala gestió dels recursos entre d’altres problemes els van dur a la desaparició de la seva cultura. El problema és que el món actual és globalitzat i no està en joc el benestar d’un poble, si no de la humanitat sencera.
Una altre forma d’entendre la incoherència que per mi representa l’optimisme tecnològic seria fent el símil entre la forma com administrem els recursos amb la forma d’administrar els diners. El natural és que un porti un control del que consumeix i del que disposa, planificant així futurs gastos. Ningú planifica la seva vida gastant tots els diners dels que disposa pensant que en el futur jugarà a la loteria, guanyarà i que per tant tindrà diners per continuar.
Així doncs la forma d’encarar el panorama actual ha de ser diferent. No s’ha de ser pessimista, ni un extrem ni l’altre, realment hem optimitzat molts dels nostres recursos, hem fet cotxes i materials cada cop més eficients, reciclats i fins i tot ens atrevim amb petits projectes amb fonts renovables. Però això no ens deslliga de la quasi completa dependència de les fonts no renovables, finites. El petroli.
En tot plegat hi ha un munt d’incoherències (Malthus ja se’n adonava a començaments del s. XIX), ham nascut i crescut en aquest sistema i com a societat i com a individus ens costa canviar el context que s’ha creat. Però diuen que al llindar del precipici és quan canviem, quan no ens queda alternativa, quan la manca de recursos farà que no hi hagi menjar als supermercats, que la gent no pugui treballar, que la sanitat no doni l’abast, que no s’encengui la calefacció al hivern, que al matí no surti aigua per la dutxa, i un llarg etc.
Si ens posem més pessimistes o realistes, depèn de com es miri, val a dir que en la societat hi ha un abundant egoisme. Com diu Dawkins ( l’egoisme és innat, el portem tots els organismes als gens, és un sistema de sobreviure i perpetuar el nostre llinatge. La solidaritat, l’altruisme, s’ensenyen. L’egoisme desmesurat porta les empreses a buidar aqüífers i a deixar-se portar per la bogeria d’enriquir-se a base de créixer de forma insostenible. I quan sembla que algú té ganes de canviar les coses el que es
fa és criminalitzar i entorpir qualsevol procés que pogués acabar per fer desaparèixer la raó de ser d’aquestes persones. És indignant que, a més a més, molts dels que utilitzen l’optimisme teconològic com a argument per parlar de gestió de recursos siguin els primers en retallar en educació i investigació.
En aquest món egoista fins i tot l’optimisme sembla de folls. Potenciem l’optimisme crític. Cal tenir fe en la pluralitat, en la raó de ser de cada regió, en l’altruisme, l’amor i en les persones que estimen i treballen la terra.
A. Domènech
El Galzeran 