L’Agència Catalana de l’Aigua té una acumulació històrica de deutes que supera els milers de milions d’euros. Fins el punt que ha amenaçat en no pagar les depeses de les depuradores i altres partides. Organismes com el Consorci per a la Defensa de la Conca del Riu Besòs, empresa pública gestora de depuradores, ha ficat el crit al cel. L’administració municipal es troba escandalitzada, desenes d’anys de progrés per obtenir una certa qualitat fluvial en el principat de Catalunya per ara tornar a tenir rius clavegueres. Un retrocés considerable perquè ara començàvem a tenir una certa qualitat legal dels rius que ha promogut l’ecologisme transversal en aquesta etapa democràtica. Una ideologia que intentant evitar crescudes com les de la Riera de Rubí o la del Túria a València o obtenint recursos d’aquest element ambiental com la regulació del cabal per embassaments de l’Ebre pel funcionament de la Central Nuclear d’Ascó defensa com pot el desig teòric de no destruir tot el que ens envolta. Matrimoni conceptual impossible a la realitat. Fet que ha comportat polítiques com la canalització total del Túria al seu pas per la capital de l’Horta, que alguns especuladors han aprofitat per fer una ciutat de les ciències on abans hi havia un riu, o d’altres com la canalització parcial del Segre pel seu pas per Lleida capital amb un passeig fluvial genial per les passejades dominicals. I el sempre oblidat, pels seus veïns, riu Llobregat que no se sap quina aigua arriba a mar, si hi arriba! Aquesta ha sigut la gestió ambiental d’aquests anys de democràcia en els nostres rius. Una pràctica que ha donat com a resultat molts pocs rius en tota la costa catalana en estat natural, que no hagin rebut cap pertorbació humana a causa de la urbanització del sòl, com demostren els estudis fets. La defensa de la conservació dels rius i les seves lleres cap a una no pertorbació humana no és possible, perquè no es pot realitzar en un territori tan urbanitzat.
L’actual gestió administrativa no és menyspreable, ans el contrari, tornar a remarcar el gran progrés de qualitat ambiental fet en democràcia gràcies al corrent ecològic d’esquerres que hi ha en el país i ara més que mai cal defensar aquesta política. Però sobretot fer èmfasi a no vendre falses esperances en els programes de sensibilització a la ciutadana sobre el fet de tenir rius en estat natural. A les escoles, a les jornades medioambientals que promouen els ajuntaments són necessàries per conscienciar a la població que la humanitat també forma part de la natura, però molts cops en aquestes jornades s’extreu per error que el que has prescenciat es troba en estat “natural” (Remarco el significat natural, perquè l’home també és natura i per tant l’urbanització de l’ecosistema és natura, cosa que no s’ajusta a la definició que li dono en el text). Aquest error pot arribar a confondre fins el punt d’agreujar encara més la relació home-altres éssers vius, ja que obvia la característica transformadora del seu entorn de l’espècie humana. Per tant cal ensenyar que els rius de les nostres ciutats i pobles són una part més de la urbanització del territori i no tornaran a ser mai rius “naturals”, ja que la presència humana per definició implica la transformació des de fa milers d’anys.
I en moments actuals que hi ha una amenaça de retrocedir en qualitat fluvial,segons dades científiques, toca reclamar una bona gestió ambiental i econòmica, perquè la integritat dels rius com la resta del planeta depèn la supervivència de la humanitat, ja que per desgràcia o no (aquí deixo al lector per reflexionar) hi formen part.
Passejar pel carrer es converteix en una cosa rutinària quan no pensem en el propi carrer, com està fet i com podria ser. Tant a grans ciutats com a pobles recòndits i amagats passegem per carrers on hem optat per a posar una mica de vegetació. Arbres, arbustos, males herbes que creixen, encara que sigui per donar un toc de verd a l’indret. Aquest “toc” de verd reflexa una necessitat humana d’estar en contacte amb la natura, sigui directa o indirectament. Saber que tenim arbres al costat nostre, pensar que amb aquests arbres simplement estem deixant que hi hagi vida a part de nosaltres mateixos. Però fins a quin punt estem imposant la nostra dominació sobre els ecosistemes terrestres per a dissenyar aquests espais? Hem pensat algun cop en si hem d’adaptar la natura a nosaltres o ens hem d’adaptar nosaltres a ella? I si tenim en compte el procés de creixement demogràfic massiu que comporta augments en la desertització, el canvi climàtic, la desforestació… en resum ens estem carregant el planeta. No hauríem de replantejar el vincle que tenim amb la natura per tal de treballar alhora pels humans i pel planeta? Ara veurem com la flora urbana és un tema important a tractar, necessari per a entendre què faria una alzina a cada plaça i perquè només hi ha coloms als carrers.
Productors primaris
Barcelona és una ciutat situada a 43 graus sobre l’equador, inserida en un clima completament mediterrani. Aquest clima confereix a la vegetació i a la fauna les característiques de bioma de l’àrea on es troba. Les pluges abundants a la primavera i a la tardor, amb estius irregulars en què les plantes han de desenvolupar estratègies de resistència per aguantar-lo molts cops. Les plantes cormòfites confereixen quasi la totalitat de la producció primària dels ecosistemes. Això implica que incideixin en les característiques de tots els altres nivells dels cicles biològics, determinant el tipus de herbívors que hi ha, que al seu torn incideixen en el tipus de carnívors. Aquest productors primaris per tant al fer la primera reacció que agafa les molècules inorgàniques per a formar matèria orgànica, la fotosíntesi, dicten com s’estructuren les piràmides tròfiques i els cicles dels diferents ecosistemes. La successió de l’ecosistema fa “madurar” l’estat d’aquest, podent assolir un clímax amb certa estabilitat. Aleshores les espècies de artròpodes, vertebrats i altres també van variant segons el moment de la successió en què es trobi aquest ecosistema. Però el que està clar és que tot el flux de vida propi d’un bosc és el que es dóna entre animals i altres espècies que habiten el bosc.
Viburnum tinus, una de les espècies típiques de l’alzinar
Un alzinar constitueix un ecosistema típicament mediterrani, amb varis estrats. Un d’arbori, on trobem alzines (Quercus ilex) i altres arbres com roures o alguns pins. Uns d’arbustiu i arbustiu-arbori, on trobem espècies des de l’arboç (Arbutus unedo), el marfull (Viburnum tinus), i a nivell més petit el galzeran (Ruscus aculeatus), actualment ameneçada i en recessió. És l’ecosistema madur típic de la Serra de Collserola o el Montnegre, ocupant en total una cinquena part de Catalunya. També són molt comunes d’aquests ambients les pinedes de pi blanc (Pinus haleppensis) o arran de mar el pi pinyoner (Pinus pinea). I les suredes d’alzina surera i algunes rouredes conformen el conjunt de tipologia de boscos d’aquestes zones. Amb aquests arbres hi ha una certa fauna associada, que hi troba refugi i habita de forma salvatge. En una roureda podrem trobar esquirols o pica-soques, a l’alzinar associarem espècies com el pit-roig ,el gaig, el tudó… i molts d’altres. De fet els ocells poden servir bé per a observar aquesta relació arbres-fauna de l’ecosistema. Alguns ocells s’han acostumat més o menys a la presència humana, com el cas del pit-roig que no dubta a acostar-se a les zones urbanes. Però la totalitat de les espècies de l’alzinar típic es veu desplaçada i apareix una regressió en la maduresa dels ecosistemes, que perden l’eficiència i la biodiversitat. Per a comentar el cas de Barcelona cal pensar que ens trobem en un teòric espai d’alzinar-pineda a les zones més muntanyoses, i un possible ambient d’aiguamoll per l’efecte del delta del Llobregat.
Ornamental i exòtic
L’home aleshores edifica i construeix els seus assentaments, alguns de més petits i altres de massius. Però decidim, perquè ho volem, naturalitzar la ciutat. Posar arbres als carrers, arbustos a les avingudes, i més gespa als parcs i jardins. Però quins i perquè, amb quin criteri? A la ciutat de Barcelona hi ha 157.000 arbres, el 30% dels quals són plataners (Platanus hispanica). En segon lloc està el lledoner (Celtis australis), amb un 13%. I entre altres espècies podem destacar també la palmera canària (Phoenix canariensis), l’arbre de l’amor (Cercis siliquastrum)… en total unes 200 espècies.
El plataner és una espècie fruit de la unió de dos espècies antigues, Platanus orientalis i Platanus occidentalis, que ha estat plantat a la regió mediterrània com a ornamental i que s’ha semi-adaptat a l’ecosistema; és poc freqüent en ambients naturalitzats, i correspon a un arbre de ribera. Correspon a un arbre mediterrani? No dels ecosistemes de l’alzinar que parlem. L’ajuntament de Barcelona ha decidit reduir durant els pròxims anys la població de plàtans a la meitat, amb criteris de com es desenvolupa ornamentalment, a part de que a la primavera pot causar reaccions al·lèrgiques. Un article de La Vanguardia comenta aquesta iniciativa, explicant que els carrers principals de les ciutats continuaran amb plàtans “El plàtan seguirà sent una de les espècies més destacades de la ciutat i segurament la majoritària però hem de mantenir-lo sobre tot on cap i on és identitari, com a les Rambles, la Gran Via, Passeig de Gràcia o avinguda Paral·lel”. El criteri que proposa és purament ornamental.
L’article comenta que al 2011 s’han impulsat tres noves espècies, i que de cara al futur les noves espècies que es plantaran tindran criteris com el color. I que per això a la ciutat hi haurà més roses. Però on està el criteri ecològic? Hi ha una espècie de rosa que és la rosa de bardissa (Rosa sylvestris), que creix com una mala herba però que pertany a la mediterrània. Aquestes tres espècies són l’arbre del foc (Branchychiton acerifolium), un cirerer (Prunus avium), i una varietat de plataner (Platanus platanor). Segurament són espècies que poden desenvolupar-se bé a la ciutat, però no contemplen els boscos immediats per a intentar aconseguir un flux de biodiversitat real. Un cas especial i amb molta temàtica al voltant és el de la palmera canària (Phoenix canariensis) , que ha donat refugi a una espècie d’ocell ja invasora, la Cotorra argentina, i que ara és atacada per una plaga que també amenaça amb l’única palmera mediterrània, el margalló (Chamaerops humilis).
La merla quasi no es deixa veure al carrer, sols a interiors d’illa i altres espais
En canvi, hi ha zones més extenses, parcs com el Joan Miró, on l’arbre que predomina és el pi pinyoner. Per aconseguir fluxos de biodiversitat amb artòpodes i vertebrats fa falta que hi hagi pins als carrers, i alzines a les places. En aquests parcs és on es poden refugiar del soroll i els cotxes ocells com la tórtora, la cuereta, la mallerenga,la garsa, la merla… La fauna ornitològica de la ciutat de Barcelona depèn en gran part del tipus de vegetació, perquè la ciutat és un ecosistema més. Per a aconseguir que hi hagi espècies mediterrànies, s’ha de reduir la pressió que fa el creixement de la ciutat i la continua construcció d’edificis. I una alzina a la plaça oferiria a l’ecosistema un punt de maduresa, un punt on la successió ja està avançada.
Naturalització de l’espai urbà
Vist aquest exemple de l’alzinar i les places de Barcelona vull posar de manifest alguns altres casos on s’aconsegueix aquest nou concepte, de transformació dels espais urbans en ambients naturalitzats.
La pineda de pi pinyoner de Gavà i Castelldefels s’aixeca sobre un sorral portat per la sedimentació del riu Llobregat. S’aixeca així donant estructura al sòl i permetent fer créixer en certa manera l’ecosistema. Allà s’ha edificat de forma més horitzontal que vertical en alguns barris, deixant la pineda tal com està i no imposant a on ha de créixer cada arbre. Evidentment se’n van tallar per a poder fer cases, però als patis de les cases podem trobar aquest pi, i al carrer el pi no es troba de forma recta i uniforme sinó més escampat. Aquestes característiques afavoriran que la ornitofauna de la zona sigui més pròpia de l’ambient natural que de la ciutat. Serà més comú veure tudons i garses, o ocells del delta, i es veurà reduïda la població de coloms, que a Barcelona es cataloga com a plaga.
Els petits poblets de muntanya també responen freqüentment al cas en què l’home s’ha adaptat al que la Natura li ofereix. L’objectiu sempre és poder fer l’assentament adequat, però en molts casos s’aconsegueix la mínima alteració dels fluxos. És freqüent cultivar horta, però normalment es pot mantenir prou vincle com perquè les espècies salvatges persisteixin.
Conclusió
La flora urbana resulta importantíssima per a la gestió del vincle entre els espais naturals i els espais urbans. L’ecosistema mediterrani on ens trobem té unes característiques fruit de milions d’anys d’evolució que es veuen en regressió per culpa de la pressió que exerceix l’ urbanisme. Integrar els ecosistemes d’alzinar dins les zones urbanes, com la ciutat de Barcelona, és clau per afavorir un flux de biodiversitat i la potenciació d’aquesta. En un futur hauríem de poder veure la Gran Via de les Corts Catalanes plena de romaní que apagui la pol·lució dels cotxes. Per tant, una alzina a cada plaça!
El Galzeran 