Phoenix canariensis és el nom científic de la palmera canària, un popular arbre ornamental de zones litorals que és exòtic en tots els sentits, ja que confereix a pobles i ciutats exotisme, un anhel de carib portat per la globalització. Aquesta espècie no respon amb l’ecologia pròpia dels ecosistemes mediterranis per cap banda, incomplint possibles criteris de naturalització dels espais urbans, que ajudarien a la biodiversitat i als fluxos possibles entre ecosistemes naturals. L’urbanització degrada mica en mica l’entorn. L’única palmera pròpia de tot el continent europeu és el margalló, Chamaerops humilis, que està sent també plantat i reintroduÏt a vàries zones, però que hauria de substituir completament els exemplars de palmera canària. La palmera canària no és pròpiament invasora, ja que sols creix cultivada. Però porta vinculades dues espècies que sí que ho són, i que aprofiten el nínxol conferit per afectar de diferents manres als sistemes naturals. Cal recordar que el pilar principal és la canària, però també són presents Phoenix dactilifera, la palmera datilera, o la Washingtònia (Washingtonia filifera).
Cotorres
Nom: (Myopsitta monachus) Cotorra de pit gris
Origen: Amèrica del Sud, la seva distribució va des del centre i nord d’Argentina, fins a Bolívia.
Característiques: Psitàcid inconfusible pel color i el soroll que emet. Tota verda excepte per la cara i el pit, de color grisós. Una altra espècie similar però de mida més grossa i no tant invasora és la cotorra de Kramer (Psittacula krameri), que es distingeix per tenir el bec vermell i ser tota verda.
Biologia: Espècie dotada d’una gran flexibilitat comportamental. Al seu hàbitat és una espècie generalista, mentre que en el procés de colonització es mostra en un principi especialista per cercar llocs favorables. Sovint escull el lloc per la presència d’altres nius, que indiquen la qualitat de l’emplaçament.
Construeix nius comunitaris amb finalitats tant reproductives com per dormir durant l’any, que li serveix de protecció davant de depredadors i el fred. Per això passa la major part del temps dedicada a la construcció. El niu és fet de branques i té forma globular, amb una obertura i túnel que condueix a una cambra interior. La construccó comunal juxtaposa nius com aquest en un mateix arbre, independents en les seves entrades. A Catalunya nidifica principalment a arbres exòtics, amb preferència per les palmeres, però també pot trbar-se en pi blanc o xiprers.
Efectes: La gran capacitat de colonitzar d’aquesta espècie té un efecte directe sobre la fauna ornítica dels espais urbans. El nínxol que ocupen les cotorres dins els ecosistemes desplaça la possibilitat de tenir les espècies autòctones d’ocells més exteses, ocupant l’espai i l’hàbitat potencial d’aquestes. A més a més també afecta a certs conreus com el tomàquet. A alguna zona de l’Amèrica del Sud ha esdevingut una plaga.
Situació històrica als Països Catalans: L’any 1975 es detecten en llibrertat exemplats de la cotorra de pit gris, però no és fins la dècada dels 90 que viu un creixement exponencial de la seva població. Actualment es calculen entre 2000 i 3000 exemplars als Països catalans, que habiten ambients urbans i periurbans, així com zones enjardinades i conreus. Es troba sobretot a Barcelona i municipis veïns, però també s’han establert nuclis reproductors a algun indret de l’interir de Catalunya, així com Mallorca, Menorca i Eivissa.
El morrut roig
Nom: (Rhynchophorus ferrugineus) Morrut roig
Origen: Àrees tropicals del sud-est asiàtic i la Polinèsia, des d’on s’ha extès de forma continuada per zones temperades.
Característiques: Escarabat de color marró vermellós, amb el rostre afuat, típic de les espècies de la família dels curculiònids.
Biologia: Té el cicle de vida molt lligat a les palmeres. Els ous, de 2mm i blanquinosos, son postos per la femella fecundada als teixits de la palmera a partir de forats practicats per altres insectes o ferides de l’arbre. Quan neixen les larves, àpodes i piriformes, devoren voraçment la majoria de teixits de la palmera, excavant galeries de fins a 1 m de llargada. Experimenta entre 5 i 8 mudes i teixeix un capoll compacte d’entre 4 i 6 cm, per fer metamorfosi i tornar-se en fase adulta. L’escarabat no abandona el seu hoste necessàriament. Si troba parella allà mateix, pot quedar-se a l’arbre que ja ha estat colonitzat. Si no hi ha aliment, buscarà un nou arbre.
Efectes: Els efects són directes cap a les plantacions de palmeres. La predileccio principal és per la palmera canària, igual que les cotorres. Aquestes no presenten símptomes externs fins que la infecció està molt avançada. S’observa primerament l’esgrogueïment i marciment de les fulles centrals de la corona, fins que queden seques i cauen fàcilment. El tractament pot ser mecànic, químic o biològic, però supera els 100€ per palmera. S’han provat mètodes més i menys eficaços per a tractar-lo, des de l’ús d’insecticides sintètics a la injecció d’un nemàtode entomopatògen. Molt específic per a les palmeres, el morrut roig s’extén arreu on n’hi ha, presentant una gran amenaça per la única palmera de l’Europa continental, el Margalló (Chamaerops humilis), el qual es preveu que ataqui si la invasió continua.
Situació històrica als Països Catalans: Arriba a la conca mediterrània el 1990, amb una importació de palmeres que estaven suposadament infestades. El 1995 arriba a Andalusia i el 2004 és present a València i Catalunya. El 2005 els focus valencians ja eren nombrosos i es detecta també a les illes Balears. El conegut palmerar d’Elx també ha patit la plaga, de manera que al 2010 no es podia dir que estés controlada. S’aplica, aquí i n altres palmerars, un pla de protecció fitosanitària incloent perímetres de protecció.
El Galzeran 