La Gambúsia

Moltes són les mesures amb les que es pretén eradicar una malaltia. Una d’elles va comportar la introducció de la gambúsia a les zones humides mediterrànies, peix americà que en un principi es menjava les larves de mosquit (el vector del paludisme). Però com es va poder comprovar en els següents anys, no solament el peix va ser incapaç d’acabar amb els mosquits sinó que va anar desplaçament altres amfibis i peixos autòctons com el fartet. La seva gran capacitat d’adaptació i la seva agressivitat van fer que el plaguicida es convertís en plaga.

Nom: Gambusia holbrooki, Gambúsia.

Origen: Originària de la costa Atlàntica d’Estats Units i introduïda a tota Europa, Àsia, Àfrica i Austràlia.

Característiques: Peix d’entre 30 i 50 mm. Presenten un acusat dimorfisme sexual sent els mascles més petits que les femelles. Durant el procés de maduració l’aleta anal dels mascles es modifica formant un òrgan copulador o gonopodi. La boca, dotada de petites i agudes dents, s’obre en posició lleugerament oblicua. L’aleta dorsal està lleugerament endarrerida respecte a l’anal. De coloració grisosa i sovint amb una línia negra sobre l’ull. La femella té una taca negra abdominal característica.

Biologia: la gambúsia prefereix les aigües lentes, basses… de vegetació abundant i poca profunditat. Tolerant una certa salinitat. Suporta perfectament zones molt contaminades amb elevades temperatures i baixes concentracions d’oxigen dissolt.

Espècie ovovivípara (de fecundació interna), sexualment molt precoç i fecunda. Arriben a la maduresa sexual a les sis setmanes i donen a llum entre 15 i 32 cries a cada posta, successives durant tota l’època de reproducció que va de maig a octubre.

Tot i presentar variació ontogenètica i estacional, s’alimenta bàsicament de petits crustacis i insectes, en gran proporció larves de dípters i copèpodes.

Efectes: té un elevat impacte sobre les poblacions de peixos natius, especialment sobre els ciprinodòntids autòctons com el fartet (Aphanius iberus), el fartet andalús (Aphanius baeticus) i el samaruc (Valencia hispanica). Per contra, no s’ha observat, des de la seua introducció, algun efecte sobre les poblacions de mosquits.

Distribució a Catalunya: Al Principat la van introduir al 1921 i n’hi ha pràcticament a tots els rius encara que no ocupen mai tot el curs sencer. Normalment per baix dels 1000 m.

Nunca Máis rius clavegueres

L’Agència Catalana de l’Aigua té una acumulació històrica de deutes que supera els milers de milions d’euros. Fins el punt que ha amenaçat en no pagar les depeses de les depuradores i altres partides. Organismes com el Consorci per a la Defensa de la Conca del Riu Besòs, empresa pública gestora de depuradores, ha ficat el crit al cel. L’administració municipal es troba escandalitzada, desenes d’anys de progrés per obtenir una certa qualitat fluvial en el principat de Catalunya per ara tornar a tenir rius clavegueres. Un retrocés considerable perquè ara començàvem a tenir una certa qualitat legal dels rius que ha promogut l’ecologisme transversal en aquesta etapa democràtica. Una ideologia que intentant evitar crescudes com les de la Riera de Rubí o la del Túria a València o obtenint recursos d’aquest element ambiental com la regulació del cabal per embassaments de l’Ebre pel funcionament de la Central Nuclear d’Ascó defensa com pot el desig teòric de no destruir tot el que ens envolta. Matrimoni conceptual impossible a la realitat. Fet que ha comportat polítiques com la canalització total del Túria al seu pas per la capital de l’Horta, que alguns especuladors han aprofitat per fer una ciutat de les ciències on abans hi havia un riu, o d’altres com la canalització parcial del Segre pel seu pas per Lleida capital amb un passeig fluvial genial per les passejades dominicals. I el sempre oblidat, pels seus veïns, riu Llobregat que no se sap quina aigua arriba a mar, si hi arriba! Aquesta ha sigut la gestió ambiental d’aquests anys de democràcia en els nostres rius. Una pràctica que ha donat com a resultat molts pocs rius en tota la costa catalana en estat natural, que no hagin rebut cap pertorbació humana a causa de la urbanització del sòl, com demostren els estudis fets. La defensa de la conservació dels rius i les seves lleres cap a una no pertorbació humana no és possible, perquè no es pot realitzar en un territori tan urbanitzat.

L’actual gestió administrativa no és menyspreable, ans el contrari, tornar a remarcar el gran progrés de qualitat ambiental fet en democràcia gràcies al corrent ecològic d’esquerres que hi ha en el país i ara més que mai cal defensar aquesta política. Però sobretot fer èmfasi a no vendre falses esperances en els programes de sensibilització a la ciutadana sobre el fet de tenir rius en estat natural.  A les escoles, a les jornades medioambientals que promouen els ajuntaments són necessàries per conscienciar a la població que la humanitat també forma part de la natura, però molts cops en aquestes jornades s’extreu per error que el que has prescenciat es troba en estat “natural” (Remarco el significat natural, perquè l’home també és natura i per tant l’urbanització de l’ecosistema és natura, cosa que no s’ajusta a la definició que li dono en el text). Aquest error pot arribar a confondre fins el punt d’agreujar encara més la relació home-altres éssers vius, ja que obvia la característica transformadora del seu entorn de l’espècie humana. Per tant cal ensenyar que els rius de les nostres ciutats i pobles són una part més de la urbanització del territori i no tornaran a ser mai rius “naturals”, ja que la presència humana per definició implica la transformació des de fa milers d’anys.

I en moments actuals que hi ha una amenaça de retrocedir en qualitat fluvial,segons dades científiques, toca reclamar una bona gestió ambiental i econòmica, perquè la integritat dels rius com la resta del planeta depèn la supervivència de la humanitat, ja que per desgràcia o no (aquí deixo al lector per reflexionar) hi formen part.